Algú cridava pacte fiscal?
Quim Arrufat. Regidor de la CUP a Vilanova i la Geltrú
Aquesta setmana s’han complert dos anys de la històrica manifestació del 10 de juliol. Tots els que vam ser-hi sabem què cridava la gent i què significaven els milers d’estelades al vent. De la mateixa manera que tots vam entendre què significaven els cops de colze de polítics i patums per aparèixer a la ridícula pancarta de la capçalera de la manifestació. Avui que fa dos anys escolto astorat les declaracions de la presidenta d’Òmnium Cultural que defensa, ni més i ni menys, que la proposta programàtica central de Convergència i Unió: el pacte fiscal impossible amb Espanya.
Com féu el tripartit amb Esquerra fa ja 8 anys amb la proposta d’Estatut, al Parlament es cou altra vegada una proposta de diàleg, conversa, cafès, negociacions i interpretacions mil del resultat final. Una proposta altra vegada d’encaix amb Espanya que tornarà a dividir l’independentisme sociològic. Perquè el problema no és que hi hagi una majoria de partits regionalistes al Parlament disposats a tornar començar un cicle de negociacions absurdes amb Espanya, i que en el punt de partida i estiguin tots d’acord. El problema és que el desenllaç de les negociacions tindrà altra vegada tantes lectures possibles com interessos de partits hi participen. Des de l’èxit rotund, al no s’hi podia fer més, fins al més que evident “això ha estat una altra presa de pèl”. I mentrestant haurem perdut uns quants anys més. Només espero que els independentistes sense interessos aprofitem la comèdia per organitzar-nos millor i en més quantitat.
Amb quin objectiu? No amb l’objectiu de convèncer els partits que una vegada i una altra ens aboquen al regionalisme i a la submissió, sinó justament al contrari. Amb l’objectiu de fer-los fora. Mai com abans els partits que més defensen l’enganyosa transversalitat independentista han estat tant un problema per a la independència com ara. I siguem conseqüents també: si el sobiranisme civil s’entesta en defensar els partits polítics i la seva unitat, s’equivocarà de ple. La clau no està en els partits, està en el poble. Com sempre. I Òmnium està escollint bàndol, per cert. Aviam què fan la resta.
Article extret de Xarxa Penedès (http://xarxapenedes.cat)
