Gabriela Serra en el balanç del primer any de l’aprovació de les resolucions del ple de pobresa

Avui no centrarem la nostra intervenció ni en posar dades a la situació de pobresa, – cosa que ja vam fer en el ple sobre la pobresa i no han variat massa- ni en com podem posar petits pedaços per mirar de reduir la situació de pobresa de tantes famílies al nostre país. Segons ens diu el Govern, de les resolucions aprovades al ple de pobresa, la gran majoria o ja s’han realitzat o estan en curs, però la realitat és tossuda, i tot i així, el risc de pobresa segueix afectant al voltant d’una cinquena part de la població.

Per tant, mal que els pesi a algun grup parlamentari, hem de començar a acceptar que l’existència de la pobresa és un fet inherent a l’actual sistema econòmic. Tot i que vivim en una societat que genera prou riquesa per al manteniment de tots els seus ciutadans seguim sense poder satisfer les necessitats de bona part d’ells. El problema és estructural perquè és la base de les polítiques econòmiques neoliberals vigents que posen el benefici d’uns pocs per davant del dret a una vida digna de la majoria. Perquè la cobdícia s’ha cronificat, la pobresa es perpetua. Potser hauríem de parlar de lluita contra la cobdícia i no pas de lluita contra la pobresa- 

Sempre hem defensat que la creació de la nova República Catalana ha de servir per obrir una porta, que probablement no es tornarà a obrir en molts anys, que ens ha de permetre crear un estat que posi realment les persones al centre de les polítiques públiques, per desplaçar-ne el creixement econòmic com a objectiu final.

Així doncs, centrarem la nostra intervenció en exposar, breument, aquells que criem han de ser els pilars mínims de les polítiques públiques del nou estat, per poder avançar realment cap una societat lliure de pobresa,. Ho farem  basant-nos en 4 eixos essencials: Una redistribució real de la riquesa, la reestructuració del sistema productiu i el marc laboral, la creació d’un sector públic potent que garanteixi els drets bàsics i la igualtat d’oportunitats i la garantia d’accés a l’habitatge.

Primer eix: Redistribució de la riquesa

Com deia, tot i que som capaces de produir prou riquesa per al manteniment de totes, seguim perpetuant un model econòmic que sembra misèria arreu. Hem de deixar de pensar en models assistencialistes basats en la caritat, per entendre que com a societat hem de garantir, per una qüestió de justícia -perquè parlem d’ exercici de drets-  una vida digne per a totes les persones, hagin nascut o no a casa nostra. Recordem-ho Casa nostra és casa vostra 

En aquest sentit, el projecte de llei de la Renda Garantida de Ciutadania de que parlaven els membres del Govern fa uns minuts, entenem que és una proposta imprescindible, però encara insuficient. 

Diem que és una proposta perquè de moment no és una realitat i se segueix negociant el redactat de la llei, tot i que el Govern ja en publiqui les bondats a tota pàgina, en alguns diaris, d’una llei encara en tràmit i que s’haurà d’aprovar en aquest mateix ple. I per tant, els demanaríem una mica de respecte per aquesta institució i a la comissió promotora de la ILP, abans de començar a publicitar una mesura que encara no s’ha aprovat. I diem que és imprescindible, perquè ajudarà a millorar la situació d’aquelles que pateixen la misèria, però que és insuficient perquè ni va a l’arrel del problema, ni modificarà substancialment les desigualtats que patim. 

Però òbviament, agrair la feina i la tenacitat de tanta gent que treballa per fer possible aquest pas, i especialment, a la comissió promotora de la ILP. 

Hem d’avançar cap a la construcció d’una república capaç de garantir uns ingressos per a tothom i per fer-ho possible, -seguim parlant d’exercici de drets-, que aquells que més tenen també col.laborin més. I lamentem profundament que aquest Govern segueixi tancant en banda a l’hora d’entomar propostes que toquen  els privilegis de les classes altes i ni tant sols hagi volgut entrar a negociar la pujada de l’IRPF als trams més alts, de l’impost de successions i donacions o el de patrimoni. A Catalunya 27 persones posseeixen en conjunt un capital equivalent a tot el pressupost de la Generalitat. 24.400 milions. El que representa 903 milions d’euros per cap. Realment no se’ls pot aplicar mesures fiscals més adients en el camí d’anar corregint les desigualtats? 

A més, la creació d’un nou estat ens ha de permetre la creació d’impostos nous com el de dipòsits bancaris, suspès actualment pel TC, o actuar sobre l’impost de societats o contra el frau fiscal, per tal d’augmentar la recaptació i la capacitat de fer polítiques públiques en benefici de la majoria. Però al mateix temps, no hem de caure a repetir vells errors com el malbaratament de recursos:  com per exemple, pel manteniment d’un exercit .

Segon eix: Reestructuració del sistema productiu i el marc laboral

En els darrers anys hem vist com han anat augmentat el que s’ha denominat els “treballadors pobres”. Aquelles persones que tot i treballar 40 hores, o més, no poden fer front a les seves despeses bàsiques. I hauríem de recordar  que dins d’aquest treball precaritzat, d’aquest treballadors pobres s’ha encunyat des de fa molt el concepte, “feminització de la pobresa”:  dones empobrides, dones amb graus de precarietat enorme, dones abusades laboralment, dones…. dones i sempre les dones.  

No ens podem permetre seguir construint un model econòmic basat en llocs de treball precaris, com bona part dels que genera el turisme i que a més, provoca un munt  d’externalitats negatives. Cal avançar cap a un model  més productiu, basat en el sector industrial -que cal reconvertir per fer-lo més respectuós amb l’entorn i menys depredador de recursos: sostenible- i un sector agrari i la seva indústria derivada, que permetin la sobirania alimentària del país i una producció equilibrada amb la demanda interna. 

I per ajudar a aquest procés, cal que plantegem la creació d’una veritable banca pública, que no descansi sobre  l’acumulació de capital i en la seva inversió per aconseguir beneficis a curt termini, sinó que prioritzi els sectors més estratègics i el beneficis socials per sobre de qualsevol altra consideració. Una banca que, per exemple, doni crèdit per a la creació de teixit productiu i no a l’especulació immobiliària.

Si parlem de treballadors pobres, es fa imprescindible fixar un salari mínim digne, i creiem que hem de començar a donar exemple des de l’administració pública. En aquest sentit, hem proposat en vàries ocasions rebaixar el sou dels alts càrrecs i fixar un salari mínim de 1.200€ per a totes aquelles treballadores de les empreses contractades per la Generalitat de Catalunya… en les que trobaríem que la majoria de dones perceben sous molt inferiors al dels companys de feina. Equilibrem doncs des dels drets.  Valgui dir que aquesta  proposta ha estat rebutjada pel grup que dóna suport al Govern, així com per la majoria dels grups parlamentaris. 

El tercer dels eixos és: La creació d’un sector públic potent que garanteixi els drets bàsics i la igualtat d’oportunitats

No podem entendre la creació d’un nou estat, si aquest no és capaç de garantir uns serveis bàsics de qualitat per a tothom. La sanitat i l’educació han de ser el pal de paller de les polítiques públiques. I públiques vol dir de titularitat i gestió pública. 

Hem de revertir les polítiques d’austeritat i de desmantellament del sector públic de les darreres dècades. L’equació és molt clara, cada vegada que privatitzem un servei, hi ha una empresa que l’assumeix amb l’únic objectiu d’obtenir un benefici econòmic. I aquest benefici només es pot generar si el servei acaba resultat més car per a l’administració o pels seus usuaris o bé, si s’empitjoren les condicions laborals dels treballadors contractats.

Les escoles i instituts han de ser, -conjuntament amb una universitat pública, de qualitat i gratuïta-, l’element principal per poder garantir un mínim d’igualtat d’oportunitats. I han de servir, sobretot, per trencar el cercle viciós de l’herència de la pobresa. Hem d’avançar cap a un model únic d’escola pública,    que abandoni el model de concertació i que elimini la segregació i la competició entre escoles. 

Cal que aprofitem aquest procés de creació d’una nova república per modificar els equilibris entre el secor privat i el públic per disposar de més recursos i eines per a posar-les al servei de la ciutadania. Hem revertir les privatitzacions en la prestació de serveis públics. L’energia, l’aigua o les comunicacions no poden seguir en mans d’unes empreses privades que prioritzen el cobrament d’un rebut als seus clients per davant de la vida de les persones.  Com Gas Natural va executar en el cas de Reus 

I finalment, creiem que és bàsic acabar amb aquest capitalisme d’amiguets -a l’entorn del “palco” del Bernabeu però també del Liceu-, on privatitzem tots els guanys, per acabar socialitzant les pèrdues i que acaba sent un pou de corrupció.

I el darrer eix: la Garantia d’accés a l’habitatge

Per la lluita contra la pobresa és essencial la remodelació i la intervenció pública sobre l’habitatge.

No podem seguir permetent l’especulació amb un dret tan fonamental com és l’habitatge. I creiem imprescindible la intervenció pública en aquest àmbit. Ja sabem què ha comportat deixar-lo en mans del lliure mercat i de la llei de l’oferta i la demanda. Cal pensar realment en l’accés a l’habitatge com un dret de totes les persones i no en una mercaderia: s’han de fer polítiques públiques destinades a assegurar aquest accés, passant per sobre del dret a la propietat, quan convingui.

Allò ideal –just- fora que les administracions públiques fossin les propietàries d’un percentatge important dels habitatges, mentre no siguem capaces de revertir aquesta situació, hem de fer polítiques valentes amb la fixació de preus màxims, sancions als habitatges en desús o expropiacions en el cas de grans tenidors d’habitatges buits. Tot i que la llei 24/2015 tombada pel Tribunal Constitucional ja anava en aquesta direcció, cal fer un pas més enllà

Perquè l’administració pública no pot, sota cap concepte, convertir les víctimes de l’exclusió residencial en culpables. Cal treballar colze a colze amb els ajuntaments en la seva lluita pel dret a l’habitatge i la resposta al sensellarisme. Però, més enllà de les polítiques immediates de lluita contra l’emergència i exclusió residencial cal un Pla Nacional d’Habitatge que respongui al paradigma actual i que traci una estratègia clara de la funció social de l’habitatge.

Conclusions

Per tant, cal que comencem a pensar, que mitjançant un maquillatge del sistema i amb lleis infradotades econòmicament no aconseguirem acabar mai amb la pobresa., La pobresa no la solucionarem fent els pressupostos “més socials” segons ens diuen alguns, sinó fixant la seva eradicació com a finalitat bàsica de les polítiques públiques. Mentre no entenguem que l’objectiu final d’un govern ha de ser la felicitat de la seva gent i no l’augment dels indicadors macroeconòmics, no aconseguirem mai acabar amb la pobresa.

I estem davant d’una oportunitat única per fer d’aquest petit país un exemple i motor de canvi, per demostrar que hi ha altres maneres d’entendre les relacions econòmiques i socials i que la pobresa no és inevitable. Perquè al final, la sortida de la pobresa no és només una lluita individual constant, sinó que ha d’esdevenir una lluita col·lectiva permanent.

Acabo, La CUP-CC no volem repetir ni emular un altre estat del benestar –en coneixem causes i efectes- . Volem una república on lo quotidià sigui estar bé. Una república on  el manteniment  de la vida, la dignitat i la llibertat individual i col.lectiva esdevingui  la base de la convivència. Construïm-la, aleshores no ja no ens caldràn debats sobre la pobresa. 

Gabriela Serra, diputada de la CUP-Crida Constituent