Mataró: Julià de Jòdar, ‘El catalanisme serà independentista o no serà res’

Dimecres 11 d'abril, una cinquantena de persones van assistir a l'acte

organitzat per la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Mataró a la seu

de la Delegació d'Òmnium Cultural. L'escriptor Julià de Jòdar i

l'educadora i sindicalista Blanca Serra, van fer dues llargues

intervencions per respondre a la pregunta formulada: "Cap a on va el

catalanisme?".

Xavier Safont-Tria, cap de llista de la CUP de Mataró a les municipals

del 27 de maig, va aclarir que no es tractava d'una pregunta retòrica

perquè en els darrers quatre anys han canviat moltes coses i s'ha

evidenciat que hi ha un catalanisme institucional afeblit i que això

està repercutint en la base social del catalanisme, que es troba molt

desorientada davant dels reiterats episodis de claudicació, en clara

al·lusió al procés de reforma estatutària i a la recent picabaralla pel

debat parlamentari sobre el Dret d'Autodeterminació.

Julià de Jòdar va iniciar la seva intervenció reformulant la pregunta

"Cap a on va Catalunya?". Segons l'anàlisi que fem i els desitjos que

formulem, va aclarir, sabrem si avui dia el catalanisme segueix sent un

instrument vàlid o no.

En el decurs d'un segle el catalanisme ha estat l'únic projecte polític

i cultural de construcció nacional, l'única forma d'entendre el país.

Cercava la modernització del govern i del país, l'encaix a Europa i a

Espanya. Ha estat una ideologia transversal, però, ara cal preguntar-se

si, en els termes en què fou formulat, segueix tenint sentit; ens

serveix com a projecte nacional?

Julià de Jòdar va esmentar que en l'actualitat avancem cap a una

provincianització de la realitat nacional catalana. Tenim un Estatut

caducat i una classe política incapaç d'avançar més enllà. En el tema

de la reforma de l'Estatut, es preguntà, "fins a quin punt ha guanyat

la incompetència dels polítics o bé l'omnipotència de l'Estat

espanyol?". Va sentenciar que som en un punt de no retorn. No és

possible el retorn al pujolisme (negociació i traspassos en funció de

les correlacions de forces). Però, el dilema està en què l'alternativa

del tripartit ha resultat encara més claudicant a força de fer

concessions (impensables) al govern de Zapatero. La feblesa en el

procés de reforma estatutària ha envalentit els buròcrates de Madrid,

que ara ja estan imposant les lleis espanyoles per la força dels fets

consumats obviant l'existència de l'Estatut.

Julià de Jòdar interpel·là el públic: "Què volem ser? Una autonomia com

Extremadura o volem fer un salt endavant?". Va dir que "el catalanisme

ha de ser independentista o no serà res". Mantenir l'actual situació de

dependència anul·la el catalanisme com a projecte polític de futur, i ,

reduir-nos a un catalanisme cultural tampoc és cap garantia de futur,

perquè amb la realitat actual correm el perill de convertir-nos en una

minoria cultural en el nostre propi país.

Blanca Serra es va mostrar partidària de no parlar dels mals del "catalanisme" sinó de cercar-hi solucions, que segons el seu criteri

passen per la independència política dels Països Catalans. Constatà que

això és la conseqüència que sorgeix del fracàs del model de convivència

amb Espanya, llargament defensat des dels rengles del catalanisme

hegemònic.

La reforma de l'Estatut ha obert les portes a la crisi del model

defensat per aquest catalanisme. Emperò, les febleses no s'han produït

només ara, sinó que ja es remunten al triomf polític del cop d'Estat

del 23-F. Tant aleshores com ara, ha mancat una classe política ferma

davant de l'espanyolisme i avalada per la força i la mobilització de

tot un poble. Tot i que encara no hi ha prou força per canviar l'actual

empantanegament de la política catalana, hi ha símptomes de canvi en

positiu.

Va plantejar que davant d'una situació de maltractament la solució és

el divorci i que tant en l'àmbit de les persones com en l'àmbit

nacional, cal iniciar un procés de reconstrucció, que identifiqui el

maltractador i que acabi servint per dir "ja n'hi ha prou!". Segons la

seva opinió, els catalans i les catalanes ens trobem en aquest punt

intermedi, que per a molts representa un clar trencament emocional.

Certament, molta gent es troba desorientada i prova d'això són els alts

índexs d'abstenció, però també hi ha símptomes esperançadors que

apunten a què alguna cosa s'està movent en positiu. Es va referir de

manera explícita a les CUP, que des de l'àmbit municipal són un bon

exemple d'autoorganització i autocentrament. També va referir-se a les

expressions socials com la Plataforma pel Dret de Decidir i va insistir

en la necessitat del compromís individual i col·lectiu "necessitem

organitzacions nacionals que treballin per l'Autodeterminació des de

tots els àmbits".

Ha quedat palès que l'autodeterminació, tot i les picabaralles

parlamentàries, és un dret important pel nostre futur com a poble; i de

la mateixa manera, el fiançament també és un factor clau per garantir

el nostre benestar col·lectiu. Blanca Serra situa en aquests dos àmbits

de treball els eixos que han de vehicular un projecte de construcció

nacional engrescador que superi l'actual atonia del catalanisme

autonomista.

Debat públic

Les intervencions del públic van assenyalar la gran distància existent

entre la base social i la classe política que governa les institucions

i que s'autoqualifica a sí mateixa com a "catalanista".

Es va remarcar la manca de fermesa dels polítics catalans davant les

constants vexacions i imposicions espanyolistes; així com la renúncia o

la por a mobilitzar la ciutadania en aspectes simbòlics clau com TV3 al

País Valencià o la tercera hora de castellà.

També es va esmentar el mal exemple que estem donant com a poble a la

població nouvinguda que davant de les nostres claudicacions "es

pregunten" quin negoci és fer-se d'un país de vençuts que no es fa

respectar?

Finalment, es va cloure l'acte amb la lectura del següent fragment de

l'article "Telemadrid no és el problema" del periodista Vicent Partal:

"El problema, per tant, no són ells. Som, si de cas, nosaltres que

aguantem una situació com aquesta, rosegats per dins i encesos d'ira,

però sense capacitat per a trobar i articular una solució. Som molts

més, moltíssims més, els insatisfets per la situació actual, però pel

vessant contrari, i tanmateix no hi ha manera de posar-nos d'acord i de

fixar un horitzó sensat que pose fi a tanta incomprensió, discriminació

i mala bava com ens arriba constantment des d'Espanya. Eixe és el

problema: la nostra incapacitat. Ells, els qui donen peixet a

Telemadrid, no poden canviar les lleis de política lingüística i

afavorir més el castellà, simplement perquè tenen els pocs vots que

tenen. En canvi, això que ells en diuen 'nacionalistes' som majoria al

Principat i, si més no en aquest trosset de país, podríem canviar les

lleis, qualssevol. Fer un referèndum d'autodeterminació, per exemple,

és sols qüestió de proposar-ho. Hi ha una majoria més que suficient al

parlament per a fer un pas com aquest, però és una majoria sense

projecte comú, o sense projecte simplement, obsedida per la picabaralla

menuda i el regat curt, per la gestió de les cadires i pel repartiment

dels escons. I cada dia més irritada i irritant."