Opinió

  • Processisme versió 2.0 | Laia Estrada

    La setmana passada el President Torra assegurava, en relació a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, que la CUP som els seus socis preferents, en el sentit que confia en el nostre suport per aconseguir tirar-los endavant. És cert que, tal com deia a continuació el President, la CUP mai no hem format part del problema sinó de la solució, malgrat les nostres postures no sempre agradin, però en cap cas ens poden considerar els seus socis en aquesta nova etapa que podríem qualificar de processisme 2.0.

  • El camí de la desobediència | Joan Coma

    És el moment d’explicar i reivindicar els efectes positius d’aquell setembre i primers d’octubre desobedients. És el moment, també, d’assumir que el conflicte polític entre aquest tros de país i l’estat espanyol no es resoldrà des d’una lògica obedient. I no serà demà. Ni sense més sofriment. El camí de la desobediència institucional i civil-popular és un camí llarg, però guanyador.

  • Rodes als pals | Eulàlia Reguant

    1 d'octubre. 3 d'octubre. 8 de novembre. Dates que totes tenim en la memòria. Milers de persones organitzades per defensar els drets, i el més important, autoorganitzades per assegurar que exercíem els nostres drets. Memòria que ens manté a la retina als "Jordis", l'Oriol i el Joaquim, al Carles, el Toni, el Lluís, la Clara, la Meritxell, l'Anna i la Mireia, i totes les persones investigades, imputades i citades. Memòria que ha de ser viva i que ens ha de servir per avançar i continuar construint.

  • Poder i contrahegemonia | Eulàlia Reguant

    Hem parlat molt de com el procés ha fet virar el país cap a l’esquerra. De com els valors d’aquest país eren essencialment d’esquerres i no es podia atribuir mentalitat de dretes a la població catalana. Hi penso mentre Stathis Kouvelakis critica el lideratge (visible l’hi hauria de dir) de dretes del moviment independentista català. L’Stathis és un company de lluites grec que ha mostrat el seu suport sempre al dret a l’autodeterminació del poble català, exmilitant de Syriza i actualment a Unitat Popular de Grècia.

  • M’importa un rave on van néixer la teva mare i el teu pare | Lluc Salellas

    Aquests dies uns tuits i expressions de Quim Torra de fa uns anys definint els “espanyols” com un tot homogeni ha centrat el debat públic en molts àmbits.  Les declaracions de Torra són injustificables, criticables i necessàriament esmenables perquè parteixen de la premissa que pel fet d’haver nascut en un indret ja s’és d’una manera determinada.

  • Anar-hi | Lluc Salellas

    Dilluns la CUP-Crida Constituent va fer una conferència política per situar el moment actual i situar-se en un context desdibuixat per les anades i vingudes i la improvisació que, des de l'octubre, impera en el lideratge dels partits republicans majoritaris. Vam traçar els elements que ens semblen centrals per encarar els mesos que tenim per davant. Una estratègia que vol no només ser guanyadora sinó que també aborda el debat central que tenim com a país i que no és cap altra (així de clar i de dur a la vegada) que la presa del poder.

  • Un contrapoder capaç de construir i defensar la República | Laia Estrada

    La incapacitat que estem mostrant les forces independentistes per consensuar un full de ruta que permeti donar continuïtat al mandat de l’1 d’octubre institucionalment, antirepressiva i en termes de mobilització, ha generat un desconcert, un descontent i una indignació generalitzada que no només és del tot comprensible sinó que està sobradament justificada.
     

  • Los efectos del Neoliberalismo | Laia Estrada

    El neoliberalismo se encargó de garantizar que, después de la crisis de los 70, los grandes capitales no dejasen de acumular beneficios a costa de privatizar los bienes y servicios que hasta entonces habían sido públicos. Acumulación por desposesión, lo bautizó David Harvey. En aquel momento, igual que ahora, las privatizaciones no se llevaron a cabo para garantizar una mejor gestión, sino que única y exclusivamente se buscaba explotar nuevos nichos de negocios que hasta el momento estaban a salvo de las zarpas de la mano invisible.

  • «Nosaltres contra el feixisme de Daeix», per Benet Salellas

    El pitjor que ens podria passar com a societat és pensar que els dolorosos atemptats del 17-A són una mena de catàstrofe natural, una inexplicable calamitat caiguda del cel. Els atemptats són una barbaritat injustificable, és evident, però responen a uns vectors i uns contextos que acaben generant el perill que puguin aparèixer, i ens caldrà incidir-hi d’una manera profunda si no, malauradament, correm el risc que puguin repetir aquí i arreu.

  • «No passaran», per David Fernàndez

    Els malsons -els dolents i els pitjors- solen abolir el temps. Encara sota l’impacte emocional de la ciutat ferida, de l’hybris de la brutalitat nihilista, de l’evidència de la fragilitat que som i sovint oblidem, i del foc creuat de retrotopies polítiques que creuen en un passat fortificat que no tornarà, costa d’escriure. Fins i tot és possible que sigui millor emmudir solidàriament -un silenci eixordador i col·lectiu, resistent i indomable- per fer costat a les víctimes fins que el dolor deixi pas al dol i puguem reprendre, tocats i traumatitzats, les nostres vides compartides.