La CUP arrenca el compromís d’una transició energètica pública i arrelada al territori, però la cambra blinda l’oligopoli de la xarxa elèctrica

El Parlament de Catalunya ha aprovat la moció de la CUP sobre una transició energètica justa, participada i pública, una iniciativa liderada pel diputat Dani Cornellà que situa la sobirania energètica al centre del debat de país. La moció parteix d’una premissa que la CUP defensa des de fa anys: la transició energètica és imprescindible per combatre el canvi climàtic i per guanyar sobirania, però no es pot fer a costa del territori ni de la pagesia, ni deixant-la en mans del negoci privat.

El text aprovat conté avenços que apunten en la bona direcció. El Parlament es compromet a prioritzar les renovables en espais ja artificialitzats —antics peatges, polígons, talussos de carreteres, abocadors, zones aeroportuàries— i a impulsar l’agrovoltàica i la solar flotant en basses i embassaments, en lloc d’ocupar sòl agrari productiu. També es reforça l’Energètica, l’empresa pública, com a motor d’un model que faci l’energia més barata, més neta i no subjecta al control privat, amb l’entrada d’ajuntaments, universitats i centres de recerca al seu accionariat.

Aquests compromisos no cauen del cel: són fruit d’una manera d’entendre la política energètica que parteix d’escoltar el territori. La CUP fa anys que adverteix que el desplegament de les renovables no pot repetir els errors de sempre, concentrant projectes als mateixos municipis i passant per damunt de la pagesia, les entitats i els ajuntaments. Per això la moció reclama una “capa zero” de participació real dels municipis en el PLATER, que es tinguin en compte els estudis de les oficines comarcals de transició energètica i que cap municipi suporti més ocupació que la mitjana del país.

Ara bé, la cambra va deixar pel camí els punts que anaven a l’arrel del problema, amb una contradicció flagrant. El Parlament va reconèixer —en el punt 2 de la moció, aprovat— que el PLATER no s’ha treballat amb tots els actors (ciutadania, entitats, pagesia, sector empresarial i món local) i que s’han obviat espais de participació i la feina feta als municipis i comarques. Però quan la CUP va proposar la conseqüència lògica d’aquell reconeixement —retirar el PLATER tal com s’ha plantejat i refer-lo escoltant tothom—, la cambra ho va rebutjar i la CUP s’hi va quedar sola. La mateixa majoria que admet que el pla està mal fet es nega a corregir-lo. I ho fa d’esquena a un clam que ja és al territori: més de 220 municipis han signat el Manifest de Verges reclamant precisament la retirada del PLATER pels mateixos motius que recull la moció.

La proposta de control totalment públic de la xarxa elèctrica va córrer una sort semblant: només va rebre el suport d’ERC, els Comuns i la CUP, i va ser rebutjada pel bloc del PSC, Junts, el PPC i Vox. La xarxa elèctrica catalana, fruit de dècades de privatització, continua així en mans de l’oligopoli energètic espanyol, que decideix on i com s’instal·len els projectes prioritzant el seu negoci per damunt de la sobirania del país. Mentre la propietat i el control de la xarxa no siguin públics, parlar de sobirania energètica plena continuarà sent una aspiració a mitges.

I és que el fons del debat és el de sempre: qui mana sobre els recursos estratègics del país. El Govern es presenta com a impulsor de la transició, però quan arriba el moment de tocar el negoci de les grans elèctriques, recula i s’abraça a Junts i a la dreta per mantenir intacte l’statu quo. No hi ha transició energètica justa si les decisions clau continuen depenent dels interessos d’unes poques empreses i si l’executiu prefereix gestionar el model heretat abans que transformar-lo.

La CUP fa una valoració positiva del conjunt de la moció, però alerta que els compromisos només tindran sentit si es tradueixen en fets i si els punts que la cambra ha bloquejat tornen a la taula. La CUP defensa que Catalunya té les eines, les competències i la capacitat tècnica per dotar-se d’un model energètic públic, descentralitzat i al servei de la gent —que abarateixi la factura, generi ocupació local i retorni els beneficis al territori en lloc d’engreixar els comptes de l’oligopoli. Una transició energètica que no posi el control públic i el territori al centre no és una transició justa.