“El nostre temps és ara”, intervenció de Laure Vega a la interpel·lació sobre la garantia del dret a l’habitatge digne i adequat

Si condensem la història de la humanitat en un sol any, el primer humà naixeria l’u de gener les dotze de la nit. El primer dia ja tindria eines, però no controlaria el foc fins a finals d’octubre. En termes històrics, els deu mesos sense que passés res rellevant. No honoraríem els nostres morts fins al tretze de desembre. La cova d’Altamira es pintaria el divuit de desembre. Hauríem d’arribar al Cap d’Any, el trenta-u de desembre, perquè s’inventés la roda i la primera màquina de vapor començaria a funcionar passada l’hora de sopar, cap a les deu de la nit. Mitja hora després, els camperols catalans serien expulsats del camp a la ciutat i es plantaria la primera llavor del mal: es cobrarien els primers lloguers.

A les onze i poc sonaria ja el local de Nova York i encara sentiríem de fons quan algú saltés d’un edifici i sentíssim parlar del crac del vint-i-nou, on l’especulació s’hauria cobrat les seves primeres víctimes. En un minut seria la vaga més gran de lloguers de Barcelona. La justícia passaria per sobre de la legalitat i poc després, un cop d’estat que acaba amb totes les aspiracions dels que havien somiat una república lliure. Recordeu: som al trenta-u de desembre. Queden deu minuts per les campanades. Les vagues salvatges, el cinturó roig, “Españoles Franco ha muerto”, el Tribunal de Orden Público passarà a dir-se Audiència Nacional en qüestió de microsegons. Comença el neoliberalisme i no hi hauria alternativa. Però la mà de Déu de Maradona ens recordaria que sempre hi ha partit a disputar perquè se sap que la gent que dorm a habitacions molt petites acaba tenint els mateixos somnis.

A les vint-i-tres cinquanta-quatre hi hauria un gol de Koeman a la pròrroga del Barça que guanyaria la primera Champions i quedarien cinc minuts per les campanades. Netanyahu arribaria al poder i a Palestina ja faria temps que estan tremolant de por i de ràbia. La llei de liberalització del sòl d’Aznar. Començaria la barra lliure pel rendisme. Aznar guanyaria les eleccions per majoria absoluta i Convergència li regalaria uns vots que no li feien falta. Peix al cove a cada àpat, el trio de les Açores enviaria les tropes a l’Iraq a unes armes de destrucció massiva que ni estan ni se les espera. Tanmateix, va ser un bon negoci per uns quants. El 2004 per les eleccions i després d’uns segons que se’ns hauran fet molt llargs, l’habitatge costaria un 175 % més que quan Aznar havia començat aquest últim mandat. La bombolla immobiliària i l’especulació acabaria amb la possibilitat de preguntar a casa què es volia ser de gran. S’executarien desnonaments, no sé si ho recorden, mentre encara havíem de pagar les hipoteques que ens havien fet els mateixos bancs que havíem de rescatar. Era el mercado, amigons, em deien.

Amb pocs segons començarà a ressonar a les places “no tindràs casa a la teva puta vida” i potser algú es posa nerviós, però era la consigna que hi havia i és important el rigor històric, també el de la classe treballadora. I neix la PAH i s’ocupen blocs i es doblegava els bancs. Sonen els quarts i llavors és quan s’ocupen les places i el 15M i s’ocupen també els col·legis per l’u d’octubre. Són els mateixos tribunals que diuen que no podem decidir ni quedar-nos a viure al nostre barri ni el nostre futur. La primera campanada, més o menys, cauria el naixement del Sindicat de Llogaters. I els lloguers, en tot aquest temps tan breu, en realitat, s’han doblat en només deu anys i la gent ja no aspira a tenir una casa ni tampoc a viure sol. En tot cas, a tenir una habitació amb una placa d’inducció i un lavabo. 

Pensem, pensem que aquí hi ha unes lliçons que es poden extreure. La primera, que el seu temps no és res comparat amb el nostre. Respecte al nostre temps com a humanitat, la història del rendisme és absolutament insignificant. I això vol dir, vol dir que no existeixen lleis immutables i que té molt més sentit recuperar Antígona, que deia que davant d’aquelles injustícies que es volen fer llei, sempre existeixen unes lleis que són molt més antigues que els homes. Lliçó número dos: tot i ser insignificants, els rendistes, en un temps molt breu han fet un món inhabitable en el sentit més literal de la paraula. I lliçó número tres: el nostre temps és ara.