Quan l’especulació decideix quant pagues per la casa o pel menjar, tenim un problema més gran del que sembla. Veiem clarament com l’especulació quan entra […]
Quan l’especulació decideix quant pagues per la casa o pel menjar, tenim un problema més gran del que sembla. Veiem clarament com l’especulació quan entra en àmbits que ens afecten al dia a dia té conseqüències directes: altera preus, crea inestabilitat i posa en risc les necessitats bàsiques.
I si això ja és evident en molts sectors com el de l’habitatge… Com pot ser que ens sembli normal que l’aliment que mengem estigui sota la lògica especulativa? Com pot ser que vegem normal que el preu del blat, l’arròs, l’oli o la soja el marquin fons d’inversió?
És aberrant que el 80% de l’aliment mundial es compri i vengui a 10 anys vista especulant amb el mercat a futurs i condicionant el preu de la cistella de la compra sense cap connexió amb la producció real. Mentrestant, hem passat de produir tot el que necessitàvem, a produir menys del 30% del que mengem.
I aquí apareix una contradicció monumental: destinem terra, aigua i recursos per produir porcs per exportar, mentre importem aliments bàsics que abans produíem. El món rural es mor i nosaltres acabem menjant productes de dubtosa qualitat que han recorregut milers de quilòmetres abans d’arribar al plat. És un disbarat social i ecològic. Això no és eficiència econòmica: és dependència als interessos econòmics.
I la pregunta és senzilla: quin país volem? Un que prioritzi l’especulació i els interessos globals? O un que produeixi a prop, per garantir aliments assequibles i de qualitat? Si volem ser un país independent i sobirà, hem de treballar per ser un país autosuficient. La terra ha de servir per alimentar a les persones, no per alimentar mercats especulatius.
Construïm un país per viure-hi: amb terra, futur i llibertat.



