Anna Gabriel: “Avui fem un primer pas cap a la república catalana”

El passat 27 setembre, en un context anòmal i excepcional –excepcional, pel caràcter plebiscitari i constituent de les eleccions i anòmal perquè no hauríem d’acceptar amb tanta normalitat que tanta gent acumuli tant de patiment i que batem records en atur i desigualtats fruit de les polítiques dels diferents governs – també dels d’aquesta Generalitat, es generaren uns resultats electorals que demanaven compromís per prosseguir el camí irrenunciable cap a la plena llibertat política d’aquest país.

Llibertat política per un país que no ha de voler veure patir la seva gent, mai més.

Des de l’endemà del 27 de setembre, la CUP-Crida Constituent va arrencar els treballs per garantir el compliment de l’inequívoc mandat democràtic sorgit de les urnes i agilitzar l’inici del procés cap a la República Catalana. Ruptura democràtica, pla de xoc d’emergència i urgència social i procés constituent popular i no elitista, que no pot dependre de res que no sigui la voluntat inequívoca de la majoria social d’aquest país.

El triple embat cap un futur radicalment nou, cap a la justícia social i cap a una nova configuració de les relacions de poder. Cal deixar enrere la Catalunya subordinada, és evident, com també ho és que cal deixar enrere la Catalunya de les retallades, de les privatitzacions i de la corrupció. Perquè ni el futur ni el present es poden assemblar al passat.

Deia Julià de Jòdar, el dia de la constitució d’aquesta cambra, que “La tasca principal d’aquest parlament serà la de resoldre el conflicte en els mateixos termes democràtics, pacífics i sostinguts dels moviments que li ha conferit la majoria democràtica i la legitimitat moral per fundar un nou model ètic, jurídic i polític assentat sobre la llibertat, la igualtat, i la justícia social per al nostre poble”.

I això és, exactament, el que estem fent des del mateix dia 28 de setembre a primera hora. I el primer dels resultats, és aquesta declaració. Que no és cap DUI, no encara, però si un acte íntegre de sobirania, de democràcia i de dignitat. I que per a nosaltres és, sobretot, un acte de ruptura.

Ruptura amb la legalitat que ens nega la possibilitat de ser poble, front la imposició espanyolista que fa impossible la realització dels drets socials més bàsics i davant el fonamentalisme constitucionalista d’un règim que enterra els nostres somnis. La legalitat feta búnquer que s’imposa per sobre de la legitimitat de la nostra raó democràtica i de la nostra esperança social.

Una autonomia que, ofegada financerament i sotmesa a condicions d’usura, impossibilita la realització de cap pla de xoc que permeti fer front a les necessitats d’una majoria social que malviu sense poder realitzar el seu dret universal a viure un vida que valgui la pena de ser viscuda.

I com no hem deixat mai de fer, en aquest llarg camí per la plena llibertat política, tenim presents totes les que ens han precedit en la lluita. Perquè ha estat un camí de resistència, desobediència i  mobilització. I en aquest camí, el paper de les persones anònimes ha estat imprescindible: anònimes, senzilles, invisibles. Totes i cadascuna de les lletres d’aquesta declaració, són un reconeixement a elles. Són un tribut, a tanta perseverança, a tanta dignitat i a tanta herència rebudes.

A les nenes que anaven a treballar a la fàbrica, com l’Elionor, enfilades en una caixa de fusta per poder arribar al teler. Aquelles mateixes nenes que a l’escola els deien que la seva era una llengua que no mereixia parlar-se ni pensar amb ella. I elles no entenien perquè la llengua en què les estimava la seva mare, cansada de tant treballar, podia ser tan trepitjada.

També ho van entendre així les mares i pares de Santa Coloma de Gramenet, les que van exigir una escola pública que no segregués els seus fills per llengua d’origen.

D’aquells obrers de la metal·lúrgia, molts dels quals vingueren de terres llunyanes, a qui els sàdics torturadors de Via Laietana –aquells a qui la transició va garantir la seva impunitat– no els perdonaren mai que vingueren aquí no només a treballar, sinó també a contribuir a aconseguir totes les llibertats negades.

A les persones que han patit en silenci la humiliació, a les que han tingut por, a les que encara tenen por de manifestar-se i expressar-se, perquè la por inoculada en aquest poble ha estat molt gran.

A les persones que han llaurat la terra estimant-ne tots i cadascun dels racons. A les que han estat privades de llibertat per lluitar per la defensa dels drets col·lectius. A aquelles que han arribat els darrers anys fugint de la misèria de la globalització neoliberal: benvinguts a casa vostra si és que hi ha cases d’algú, benvinguts a casa nostra, on la diversitat és riquesa, patrimoni i refugi; i no problema, com alguns, per molt alts que siguin, volen fer veure en la seva baixesa ètica i moral.

A totes i cadascuna de les persones que saben i senten que ha arribat el moment d’escriure un nou capítol en la història d’aquest país.
Un nou capítol que comença a escriure’s amb tres voluntats ben clares: la de no tancar-lo entre les parets de cap institució, la de sumar les majories més àmplies possibles i la de no convertir aquesta majoria en adhesió passiva, sinó en un poble actiu compromès amb l’articulació d’un subjecte, de caire popular i de composició àmplia, que sigui el veritable protagonista del canvi i de la transformació.

És per això que anunciem l’obertura d’un procés constituent no subordinat. És per això que anunciem la tramitació de tres lleis, les primeres de les moltes que vindran, que seran claus en l’articulació de la legalitat que caldrà que inserim en el nou ordenament jurídicopolític i en les noves institucions que ens permetin governar-nos.

És per això que anunciem la desconnexió democràtica amb l’estat espanyol. Perquè estem fent un exercici democràtic que requereix que no se sotmeti a les voluntats d’un estat que no ens representa. Perquè el futur d’aquest poble correspon decidir-lo a la seva gent i a ningú més: sense amenaces, sense imposicions, sense por. Perquè la democràcia és la voluntat de la gent, i la democràcia és garantir que allò que es legisla d’acord amb els interessos de la majoria, no pot ser revocat ni prohibit per cap altra instància.

És per això que portem a aquesta cambra una primera proposta de mesures per blindar drets fonamentals.  Una proposta encara limitada, que parteix de la majoria que tenim. Que neix de la voluntat popular que es va manifestar a les urnes el passat 27 de setembre. Una majoria que voldríem més inequívocament independentista i d’esquerres. Més feminista. Més ecologista. Més solidària. Però que és, en tot cas, la majoria de la qual hem de partir per conquerir més drets.

Un annex per a tot un futur: ILP de Pobresa Energètica per un hivern sense fred, ni set, ni foscor; cap desnonament sense reallotjament; un país sense llei Wert ni llei Mordassa; la fi immediata de l’apartheid sanitari; l’inici de la renegociació del deute que hipoteca el futur i engreixa mercats voraços; la batalla contra LARSAL en defensa del municipalisme que vertebra el país, la solidaritat efectiva i l’humanisme immediat; i el dret a l’avortament.

Perquè no caldria avui dir que l’habitatge, l’aigua, la llum i l’energia han de ser considerats drets fonamentals. I en canvi, cal dir-ho. I defensar-ho. I protegir-ho. Perquè l’accés universal a la sanitat no pot ser mai vetat, i menys quan l’apartheid sanitari és una vulneració flagrant i tolerada dels drets humans.

Perquè cal l’aturada de les privatitzacions dels centres d’atenció primària. El dret a la salut,  en aquesta nova República que vindrà, haurà de ser un pilar fonamental, i per això necessita ser blindat de tots aquells intents que pretenen fer dels nostres drets i del nostre patrimoni mercaderies que només sumin en els comptes de beneficis d’uns pocs.

Perquè ho ha de ser també, la llibertat d’expressió, de manifestació i de denúncia d’uns excessos policials que no poden tenir lloc en una república lliure i justa.

Perquè aquest poble no mereix la llei Wert. Ni la respectem ni l’acatem.

Perquè és un dret fonamental l’educació, l’educació pública, l’educació en català, l’educació que no segrega per gènere i que finança les escoles d’elit. L’educació que avui reclama, també, superar la LEC, i treballar per un nou marc que respongui a la voluntat de fer de l’educació, no una mercaderia, no un concert d’equilibris, sinó un espai de pedagogia activa, crítica i que formi persones lliures.

I perquè és urgent recuperar l’autonomia furtada als nostres Ajuntaments, bastió del canvi polític i social que vindrà, de la mateixa manera que ho és donar resposta humanitària a les crisis, generades per aquests exèrcits als que, d’altra banda, i lamentablement encara, contribuïm a finançar amb recursos tant necessaris per cobrir drets fonamentals.

I perquè és també urgent recuperar la sobirania del cos de les dones i posar un primer pas per a recuperar la sobirania econòmica, entesa com la capacitat per decidir sobre tot allò que és fonamental per a la reproducció de la vida absolutament entregada a l’oligarquia financera i, al nostre entendre, a una Unió Europea que ha estat gestada per negar cap possibilitat d’articular un sistema alternatiu al capitalista.

Aquestes són mesures imprescindibles, d’aplicació immediata, d’exemplaritat, de necessitat indiscutible. De missatge contundent, clar i irrenunciable.

Del país que ja volem ser: un país del qual no avergonyir-nos dia sí i dia també. No són mesures nascudes del nostre projecte anticapitalista ni tan sols de transformació. Tampoc són mesures de programa, són mesures d’urgència.

Fan una funció, també, de mirall: aquest és el país que tenim. I sobretot: no són mesures que puguin ser bandejades, sigui quin sigui l’abast del conflicte que comportin amb l’estat espanyol. Proclamem avui també la nostra insubordinació democràtica: res ni ningú ens impedirà combatre les pobreses, ser solidaris, defensar escoles i hospitals o autoderterminar-nos lliurement.
Amb aquesta declaració, per tant;

Ens adrecem a totes les nacions del món amb estat per dir-los que només aspirem i reclamem el que desitgem i anhelem per a tots els pobles del món: llibertat, justícia, democràcia.

A totes les nacions del món sense estat, perquè esperem que el nostre camí cap a la llibertat sigui una alenada d’esperança per a vosaltres.

Ens adrecem també a l’Estat espanyol, amb qui haurem de fer tard o d’hora un exercici evident de repartiment d’actius i passius.

Ens adrecem al seu executiu, al seu exèrcit i als seus tribunals: mireu-nos als ulls, sentiu els nostres batecs, i hi veureu un poble alegre, viu i combatiu que malda per poder ser. No hi veureu colpistes, ni partidaris d’autoritarismes ni d’imposicions. Només hi veureu algú que ha decidit, democràticament, exercir de forma plena les condicions de la seva llibertat.

I ens adrecem als pobles de l’Estat espanyol, per tal que vegin en nosaltres la fraternitat expressada en forma de coratge. El nostre internacionalisme reclama sobirania per poder desplegar-se en la seva plenitud.

Serem sempre al costat de les que també creuen que cal un nou règim polític, econòmic i social per tots i cadascun dels pobles de l’estat. Però hi podrem ser realment si podem ser lliures, justament, per ser-hi de forma plena.

I ens adrecem a la gent que avui porta un món nou als seus cors, perquè tot i que avui no culminem amb la nova societat volguda, fem un primer pas cap a la República catalana, un primer pas per combatre les desigualtats i exclusions per raons de classe, d’origen o de gènere, i construir així una societat d’iguals.

I ens adrecem a tota la població: avui obrim la porta a nous protagonismes socials, i tenim la oportunitat de que les lluites, els moviments socials, la riquíssima xarxa organitzada del país, facin seu el repte de posar noves bases al sistema polític i social. Mai més un país sense la gent: s’ha acabat el temps de les elits.

I ho fem des dels Països Catalans. Als que encara no hi ha cap cambra que els reconegui el que són, el veritable subjecte polític. El veritable projecte de transformació. Per això, simultàniament a aquesta declaració, nosaltres continuem treballant per la construcció nacional. Perquè de la mateixa manera que la resistència ens ha permès arribar avui fins aquí,  la convicció que el país és sencer i no s’expressa només en una de les seves parts, ens farà arribar a culminar el dret de qualsevol poble a la seva plena autodeterminació. Perquè Som Països Catalans.

En el ple del mes de gener de 2013 reivindicàvem la nostra plena sobirania. El Parlament, aleshores, va demanar la convocatòria d’una consulta vinculant que permetés recollir la voluntat popular d’autodeterminar-se.

L’estat espanyol, a través del seu Tribunal Constitucional, va impedir aquest referèndum i el referèndum finalment no es va fer. Però ara fa un any que 2 milions de persones desafiaren el regim i votaren en un dels actes de desobediència civil més massius en la història recent d’Europa. Un any des de que el Tribunal Constitucional, que volia desautoritzar l’expressió democràtica del nostre poble, va quedar desautoritzat de forma definitiva per aquest mateix poble. Avui, aquest Parlament el declararà deslegitimat i sense competència.

Ara, passats més de dos anys, i després de continuades demostracions massives de reclam de l’exercici democràtic, la cambra catalana, de nou, continua exercint la nostra representació política sota l’amenaça de la repressió per part dels que continuen controlant els aparells d’aquest estat espanyol.

Aquesta cambra farà avui un exercici de democràcia, perquè assenta les bases que ens haurien de permetre retornar la plena sobirania a aquest poble. I té l’aval dels resultats del 27 de setembre, resultats que volem més amplis en el futur referèndum de ratificació del procés constituent i de proclamació de la nova República Catalana. Disposa també de l’aval de tota la legalitat del dret internacional, la que reconeix el dret de tots els pobles a autodeterminar-se. La que evidencia de forma contundent que, si un estat el nega de forma reiterada, només deixa la possibilitat de la seva materialització en la via del fet democràtic.

Us presentem, per tant, la proposta de declaració proposada conjuntament amb Junts pel Sí, en un  exercici d’unitat d’acció pràctica, de veritat concreta.

Anunciem també que la presentada per Catalunya Sí Que Es Pot, tot i haver estat millorada, al nostre entendre, per haver admès algunes de les nostres esmenes, no rebrà el nostre suport per no recollir allò fonamental: l’element de no subordinació imprescindible per a la materialització, ara i aquí, de qualsevol pla de rescat ciutadà. Aquesta autonomia ofegada financerament, i retallada políticament i jurídica, ha deixat de ser un marc vàlid per decidir en tot allò que ens afecta. L’autonomia ja és, a ulls de la gran majoria, allò que l’esquerra independentista ha denunciat sempre: un instrument subordinat a l’estat completament inútil per a governar-nos com a poble. Estat, monarquia i autonomisme no serveixen a les classes populars.

Estem convençudes que només fent irreversible el camí cap a aquest nou país, farem irreversible l’eixamplament de la seva defensa. I ho farem amb els valors del republicanisme com a nova forma d’entendre la relació de la gent amb el poder i per establir una nova ètica pública basada en la decència.

Salut i república.

Anna Gabriel, diputada de la CUP-Crida Constituent