‘M’he apuntat a la CUP de Cardedeu…a allò que fa olor de primavera’

Avui son molts els qui decideixen no anar mai més a votar. No pas per

desídia o deixadesa o desinterès per la “cosa” pública ( aquests son

part d’un altre capítol) sinó just per tot el contrari. Es a dir: per

una creixent exigència en la regeneració d’una conquista social, la

DEMOCRACIA, que en pocs anys ha passat de ser una il·lusió col·lectiva

a un desassossec generalitzat, entre la ciutadania més sensible. I

aquest trajecte s’ha caminat amb molts pocs anys.

Cal reconèixer, sobretot en les eleccions municipals, alguns ciutadans,

algunes ciutadanes moguts exclusivament per un servei directe a la

comunitat. Jo n’he conegut. Jo en conec. Feta, però, aquesta salvetat

que es pot conèixer o no, segons el grau d’implicació social que hom

tingui, cal proclamar en veu poderosa que aquesta democràcia,

segrestada per cúpules de dirigents, sostinguda i alimentada per

caixes i bancs, pactada i vigilada de ben aprop per exèrcits i altres

fàctics, amb una guinda monàrquica d’escàndol, s’ens està morint a les

mans. I la prova del set és que ,dia a dia, la gent més sensible, més

provada en el servei i la lluita pels drets públics, s’està retirant de

la participació. Part també d’aquesta prova del set és els poquíssims

militants compromesos que tenen en llista els partits; la no presència

de gent espontània als mítings d’obligat compliment, els sous fixats i

no sindicats a tants fidels que ja no treballen pel partit sinó cobren,

a l’estil i maneres dels seus dirigents,que si cobren i amb quines

nòmines¡….

Recentment, a Catalunya, hem aprovat el darrer Estatut amb poquísima

participació a pesar de la gresca mediàtica i els milions invertits per

la Generalitat per convèncer a una ciutadania desactivada i avorrida i

embafada. Sembla ser que la tendència a cada elecció que ens cau és

engrandir l’abstenció, la deserció. Anem progressivament creixent en

esforços i mitjans propagandístics d’una part (premsa, ràdio,

televisió, cartes, mailins, cartells i pancartes i mitings i

sardinades i butifarrades i petons a nens i visites a fàbriques i

mercats, videos, webs…) i de l’altre inversament proporcional a

l’esforç propagandístic creix i creix i creix el desinterès popular.

Cal veure només , a casa i al bar la reacció dels teleobservadors quant

anuncien propaganda electoral. “Uf, exclama el personal, quin pal,

quina llauna¡¡” Elecció rera elecció es repeteix, entre la gran

indiferència dels tribunals de justícia, l’escàndol (que ja no

escandalitza a ningú) dels periodistes professionals negant-se a signar

unes noticies electorals maquillades, preparades , mentideres, fetes a

mida de cada partit, sense cap crítica ni avaluació. Sembla però que

els mateixos periodistes, feta la nota de rigor, no volen més guerra.

Allò que no acceptaria cap demòcrata sense titllar-ho de censura i/o

apologia dictatorial, s’accepta una i altre vegada. Així son els espais

electorals que entre tots, si us plau per força, paguem.

Potser s’haurà de convertir en obligatori , a la belga o la peruana,

anar a votar. Obligació penalitzada. Sense il·lusió, sense festa

democràtica, lluny dels lluentors de la maduresa ciutadana. I, així,

allò que havia nascut i crescut com a fita social engrescadora i

màxim exponent de llibertat, quedaria ja definitivament relegat a la

pura indiferència, consolidada. Sembla que anem cap aquí. Banalitzat

tot i desfibrada tota consciència, hem desertitzat un espai social fins

ahir mateix prometedor.

Personalment fa temps que navego entre aquestes reflexions i tot que

pugui semblar contradictori, he fet un últim buidat de tot plegat i he

decidit : començar de nou. De nou enterrar-me als fonaments. De nou

treure la pols a cada paraula política: democràcia, participació,

poble, unitat, progrés…. I m’he apuntat a cosa jove, engrescada,

sense sous, horitzontal, de màxima transparència i de treballat rigor.

M’he apuntat a la CUP de Cardedeu. Una aposta a la nova vida, a allò

que fa olor de primavera. Salut.

Jaume Rodríguez