Carta d’Anna Gabriel al conjunt de la militància

Que estrany es fa un Onze de Setembre sense vosaltres, un Onze de Setembre lluny de casa. Aquest any, per segona vegada, el passaré a una Ginebra que ha esdevingut refugi i casa – com ja havia estat refugi i casa de tantes abans i com segueix-ho sent per tantes altres en l’actualitat.
 
L’exili són moltes coses, però també és en certa manera, i malgrat voler-me implicada en la nostra lluita col·lectiva, haver-me de limitar a contemplar aquestes hores que vénen, sense poder baixar als carrers que són els meus de sempre i participar amb tot un poble unit, alegre i combatiu.

Però segueixo aquí. Tot i que en moltes persones planin les preguntes del perquè de l’exili, tot i que la decisió no sigui compresa per tothom, tot i que sembli que podria tornar sense haver de témer res. Vaig decidir no presentar-me a un Tribunal que jutjava una posició política i tot un moviment. I segueixo mantenint la convicció que mentre hi hagi repressió, l’exili té tot el sentit del món.

Però ni exili, ni la presó, ni la repressió no fan que renunciem al somni ni que deixem de treballar per a fer-lo realitat. I això vol dir superar tots els obstacles; els que ens posa un estat fort i venjatiu que utilitza la repressió, la intel·ligència i tot el poder al seu abast; però també vol dir suportar el pes de la indiferència: la indiferència envers el dolor, que a vegades s’expressa amb el cinisme del somriure de qui acaba apuntalant el règim fent-nos creure que el combat. El somriure de qui se sap còmplice de tant despropòsit, però per atzars de la tàctica, no és presentat com a tal.
 
Tenim tot un Estat, amb els seus aliats i els seus mitjans, davant un grapat de centenars de milers de persones que volen resoldre un conflicte democràticament. L’Estat, els seus aliats i els seus mitjans, davant un grapat de centenars de milers de persones que, a més, estan en un moment de desconcert i replegament. De sentir-se enganyats, però també, de no voler recordar algunes de les coses que ja s’havien apuntat. De passar de tenir una il·lusió que tot ho podia, a deixar de voler ni tan sols il·lusionar-se. Hi ha tant per refer, tant per reaprendre i tant per reescriure, que efectivament, cal tornar-ho a fer, per a poder fer-ho millor.
 
I per a fer-ho millor, cal no autoenganyar-se, cal mirar la realitat de cara i cal assumir el pes del futur. Cal saber que la unitat, com la veritat, és concreta i no es pot basar en el buit. Cal saber que les bases són solides si estan fonamentades i que hi hauria d’haver una correspondència entre el que es diu en públic i la realitat.
 
Les imatges del primer d’Octubre seran per sempre, però les oportunitats no duren per sempre. I aquest hauria de ser un aprenentatge imprescindible: l’atenció internacional és una de les claus de volta, i sabem que és molt difícil de guanyar, però també molt fàcil de perdre. I per assolir-la caldrà generar noves oportunitats.
 
I no podem fer-ho de qualsevol manera: cal analitzar què ha passat al nostre país en els darrers temps, veure què és allò que ens va permetre guanyar credibilitat i legitimitat, i constatar també què és el que va faltar.
 
I tot i que el context repressiu fa difícil la feina, és imprescindible revisar allò que no es va fer bé, assumir la pròpia responsabilitat – tant en les victòries com en les derrotes – i aplicar el rigor en el balanç dels esdeveniments, per evitar que la història es repeteixi – aquesta vegada com a farsa, enlloc de com a tragèdia.

Sense aquesta revisió acurada, sense la claredat dels instruments i els mitjans necessaris, sense la determinació d’aquells dies de setembre i aquell Primer d’Octubre, i l’amplitud d’aquell 3 d’Octubre, la unitat és una paraula buida, moltes de les proclames que es fan son contundència discursiva per a alimentar propaganda partidista.
 
I no ens ho podem permetre. Com no ens podem permetre tampoc que la solidaritat antirrepressiva s’utilitzi massa sovint com a eina de pressió, o que un context excepcional – que ja fa massa que dura – s’utilitzi com a pretext per a coaccions massa convencionals.

I és que el context excepcional no és només la presó o l’exili.

L’excepcionalitat també són els milers d’encausats i encausades al nostre país per defensar l’autodeterminació, i són els centenars i milers de persones que han estat encausades també per defensar molts altres drets fonamentals.

L’excepcionalitat és la pobresa, l’extrema i aquella que no es defineix a sí mateixa com a tal, sinó que s’explica dient que només és un mal moment, i que ja vindran temps millors. Una pobresa no sempre visible, però sempre dura, i sempre injusta.

L’excepcionalitat és aquesta Mediterrània nostra que fa massa temps que ha esdevingut un cementiri a causa de les polítiques migratòries de la Unió Europea i els seus estats.

Excepcionalitat és despertar-se cada dia amb notícies de violacions o d’assassinats masclistes.

Excepcionalitat és un planeta en perill per un sistema de producció i de consum – el capitalisme – que considera sagrats els beneficis i assumeix com a inevitables la contaminació planetària, la destrucció d’ecosistemes, les desigualtats i explotacions i les nefastes conseqüències que tot plegat comporta sobre la població mundial – també, per suposat, als Països Catalans.

I excepcionalitat és, finalment, que cada vegada sigui una veritat suposadament més inqüestionable que la seguretat equivalgui – paradoxalment – a invertir més en policies, exèrcits i en més armes – això és, més mort, i no en invertir en més vida, això és, més igualtat, més justícia social, en més educació crítica i lliure, i en més salut per a tota la humanitat.

Per tot això, no podem obviar la responsabilitat que tenim per a fer front a totes aquestes excepcionalitats, també des de tots els espais governats per independentistes i per les esquerres, al nivell institucional que sigui. I és que avui més que mai calen respostes i propostes globals a tota aquesta excepcionalitat. Cal menys capitalisme i menys precarietat, i més llibertat, pels pobles i les persones, més solidaritat, i en definitiva, més independència, més socialisme, més internacionalisme, més feminisme, i més ecologisme.

Calen respostes que enxarxin les resistències que avui s’expressen arreu del món, contra aquesta injustícia i aquesta amenaça sistèmica. Des de les muntanyes del Kurdistan, fins els vaixells que planten cara a les directives criminals de la Unió Europea i els seus estats a tota la Mediterrània; des de les armilles grogues que planten cara als tecnòcrates a l’Estat francès, fins les militants i activistes dels llaços grocs, que com tants altres abans, denuncien dia a dia la pulsió repressiva de l’Estat espanyol; des de les que a Portugal, Itàlia, Grècia, Irlanda i arreu de l’Estat espanyol resisteixen contra les directives neoliberals de la Unió Europea, fins els col·legis de l’1 d’Octubre que assenyalen les portes de la democràcia als Països Catalans.

Així que deixeu que enviï una forta abraçada a totes les que fan de la seva vida compromís, a totes les que creuen en la dignitat personal i en la col·lectiva, com a valor de lluita.
 
Gràcies a les que a les portes de la sentència del Tribunal Suprem esteu preparades per llençar al món el missatge que seguim dempeus per la màxima llibertat política i la màxima justícia social pel nostre poble. Gràcies a les que respondreu a totes les sentències injustes que vindran, que en seran moltes. 

I gràcies finalment també a les que, en un temps en què sembla governar el desconcert, la desconfiança, i el desencís, continueu disposades a plantar-vos de nou contra les injustícies, proposar alternatives, i discutir grans plans de futur. 

Hem après que no hi ha receptes màgiques, i hem hagut de desfer algun camí. Però ens queda la opció de no renunciar al somni. I de fer-lo realitat.

Anna Gabriel i Sabaté
Ginebra, setembre de 2019