La CUP demana la retirada de totes les Àrees Residencials Estratègiques

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha declarat nul l’ARE de Ruanes a Valls, resolent així favorablement els vuit contenciosos administratius que particulars i la Plataforma Valls Viu van interposar-hi en contra el 2010.

Les ARE es van crear en una conjuntura de bombolla immobiliària, una gran problemàtica en el preu de l’habitatge i la manca d’habitatge de protecció oficial (any 2007), però es van aprovar al començament de l’actual crisi econòmica (any 2009) amb la qual cosa no s’han executat per falta de finançament. En el moment actual, la conjuntura és completament diferent i la problemàtica de l’habitatge passa pels desnonaments, l’habitatge social i un parc d’habitatges buits que ha enfonsat el sector bancari i de la construcció. Així doncs, les Àrees Residencials Estratègiques han perdut qualsevol tipus de sentit i resulta absolutament absurd mantenir el seu planejament, en tot cas el dia que es necessiti nou habitatge caldrà dissenyar els nous sectors amb els criteris que en el seu moment es requereixin.

Tal com exposa la sentència de Valls, les ARE resulten insostenibles econòmicament ja que varen ser dissenyades amb unes valoracions de les plusvàlues que actualment resulten inviables. Els estàndards de qualitat, les necessitats d’habitatge de la societat i les demandes de serveis són absolutament diferents el 2013 en plena crisis que el 2007 en el zenit de la bombolla immobiliària. En qualsevol cas, siguin les raons que siguin, les capacitats econòmiques actuals de la societat no poden assumir els costos que definien aquestes actuacions.

Per aquests motius, la CUP-AE demanarà al Parlament la desqualificació de tots els sectors d’urbanització definits a les ARE, mitjançant la forma que es cregui més oportuna.

La CUP recorda que el 2009 va interposar contenciosos administratius a cada un dels dotze Plans Directors de les ARE del Principat de Catalunya, que encara no han estat resolts. Inicialment es van planificar 100 ARE de les quals se’n van aprovar 73 i se n’han retirat 3: Balaguer, Móra d’Ebre i Igualada. Estan en tràmits de ser retirades (perquè així ho han sol·licitat els respectius Ajuntaments) quatre més: Girona, Sant Vicenç dels Horts, Valls i Palafrugell.

De les 73 ARE vigents actualment no se n’està desenvolupant cap ni està previst que es faci durant molt de temps; probablement no se n’acabi desenvolupant cap o bé només una minoria d’elles. Però els costos de redacció dels Plans Directors Urbanístics i els estudis ambientals i els reformats o complements han estat de més de vint milions d’euros, diners públics que s’han malgastat:

– Plans Directors Urbanístics: 19.133.098, 45€ 

– Evaluació de l’Impacta Ambiental: 1.266.657,20€ 

La CUP denuncia el fracàs de la política d’habitatge de la Generalitat de Catalunya

El govern tripartit de la Generalitat de Catalunya va vendre el Decret de les ARE com una potent política d’habitatge que posaria al mercat milers d’habitatges de protecció oficial, concretament la meitat dels 90.000 programats amb les ARE, tot i que el preu seguia sent desorbitat i la mesura servia més per a resoldre problemes del sector que no pas de la població. Un cop demostrat el fracàs d’aquesta mesura, cal preguntar al govern de la Generalitat de Catalunya com pensa solucionar el greu problema d’accés a l’habitatge, que no ha parat d’augmentar des de l’aprovació del Decret d’ARE del 2007. 

La nova política d’habitatge del govern de la Generalitat proposa gravar amb impostos el parc d’habitatges buits de les entitats bancàries, amb el que pretén abaratir-ne el preu de venta. Però cal tenir present que la problemàtica més urgent ha derivat del preu final de l’habitatge a la manca de finançament del mateix, agreujat per les elevades taxes d’atur i la gran quantitat de famílies sense cap tipus d’ingrés.

Davant la problemàtica d’accés i/o conservació de l’habitatge en aquesta conjuntura econòmica, únicament la PAH ha estat i és capaç de realitzar propostes mínimament imaginatives com ara “l’obra social de la PAH”, campanya que, a partir de l’enorme parc d’habitatges acumulat per les entitats bancàries, proposa recuperar una part d’aquest mitjançant un lloguer social pactat entre els usuaris organitzats col·lectivament i la pròpia entitat bancària. Aquesta proposta posa en evidència la flagrant contradicció a la qual ens sotmet el mode de producció i apropiació capitalista també en el terreny de l’habitatge, ja que mentre entitats financeres propietàries de milers de pisos buits són rescatades per l’estat amb diners públics, aquest ni tan sols és capaç d’exigir com a contrapartida que part d’aquests engreixin el minso i car parc públic d’habitatge protegit. Són altra vegada les classes populars les que, a través de l’autoorganització i empeses a la desobediència i la il·legalitat, han de fer efectius els seus drets constitucionals i universals via autotutela, davant la complicitat dels poders públics amb la patronal bancària.

Recomanacions i alternatives urbanístiques al moment actual 

Tot i que la solució més raonable passa per la retirada de les ARE, la Generalitat com a mínim hauria de plantejar-se una moratòria aplicada a la totalitat dels ARE aprovats per tal d’iniciar una anàlisis individualitzat de la seva oportunitat i viabilitat; seria una mesura prudent que evitaria adoptar mesures immediates que podrien tenir alguna repercussió negativa i alhora impediria l’execució d’unes actuacions desfasades abans de començar.

Aquesta actitud proteccionista caldria estendre-la a altres actuacions que tenen com a objectiu corregir actuacions errònies de la pròpia administració i que poden provocar efectes especialment nocius sobre el territori (com pot ser el Centre Direccional de Cerdanyola). Caldria fer un seriós advertiment al Govern perquè deixi d’utilitzar el planejament director urbanístic com a procediment sumaríssim en actuacions que poden provocar afectacions irreversibles i que generen el rebuig majoritari de la població dels territoris afectats. 

En quan a alternatives, com a criteri general, seria convenient estendre el concepte de rehabilitació (avui concentrat en els edificis i nuclis beneficiats amb la Llei de barris) a molts polígons infrautilitzats industrials o residencials (en algun cas, amb patrimoni immobiliari perfectament recuperable).

També seria interessant, en totes les actuacions que comportin processos de transformació del territori, fomentar la participació ciutadana, sota el control d’algun tipus d’organisme independent, controlat pel propi Parlament.