Esborrany de la proposició de llei del referèndum d’autodeterminació.

Els Pactes sobre Drets Civils i Polítics i sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 19 de desembre de 1966, ratificats i en vigor al Regne d’Espanya des de 1977 – publicats en el BOE, 30 d’Abril de 1977- reconeixen el dret dels pobles a l’autodeterminació com el primer dels drets humans. La Constitució espanyola de 1978 determina al seu article 96 que els tractats internacionals ratificats per Espanya formen part del seu ordenament intern i, en l’article 10.2, estableix que les normes relatives als drets fonamentals i les llibertats públiques s’interpretaran d’acord amb els tractats internacionals aplicables en aquesta matèria. 

El Parlament de Catalunya ha expressat de manera continuada i inequívoca el dret de Catalunya a l’autodeterminació. Així es va manifestar en la Resolució 98/III, sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana, adoptada el 12 de desembre del 1989, i ratificada en la Resolució 679/V, adoptada l’1 d’octubre del 1998, en la Resolució 631/VIII del Parlament de Catalunya, sobre el dret a l’autodeterminació i sobre el reconeixement de les consultes populars sobre la independència, adoptada el 10 de març de 2010. Més recentment, la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, per la qual s’aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya i la Resolució 306/XI, adoptada el 6 d’octubre de 2016, sobre l’orientació política general del Govern, han afirmat el dret imprescriptible i inalienable de Catalunya a l’autodeterminació i han constatat l’existència d’una majoria parlamentària favorable a la independència. 

Paral·lelament, la Resolució 1999/57 sobre “Promoció del dret a la Democràcia” de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides va proclamar els llaços indissolubles entre els principis consagrats a la Declaració Universal del Drets Humans i els fonaments de tota societat democràtica. En aquest context, la gestió pública democràtica ha sigut acceptada internacionalment com un dels pilars de la societat contemporània i està indissociablement vinculada, entre d’altres, al dret a la participació política directa i indirecta dels ciutadans i al dret a la llibertat i a la dignitat humana, incloent-hi la llibertat d’expressió i d’opinió, la llibertat de pensament i la llibertat d’associació. Tots ells reconeguts als principals tractats internacionals universals i europeus de protecció dels Drets Humans. Així doncs, afirmen que la gestió democràtica de qualsevol discrepància política s’ha de produir amb el ple respecte a aquests drets humans i llibertats fonamentals. 

En dictàmens recents, el Tribunal internacional de justícia afirma que durant la segona meitat del segle XX, s’han donat casos de nous estats que han exercit el dret a l’autodeterminació sense que l’exercici d’aquest dret a decidir vingués motivat per la fi de l’imperialisme. El Tribunal constata que el dret a decidir dels pobles ha evolucionat i que en contra d’aquesta evolució no ha sorgit cap norma ni costum en ordre internacional que prohibeixi aquestes noves pràctiques. L’única limitació a la legitimitat de l’exercici del dret a decidir que el Tribunal considera vigent és el recurs il·lícit de la força o a d’altres violacions greus de normes de dret internacional. 

L’aprovació d’aquesta Llei és la màxima expressió, doncs, del mandat democràtic sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015, on en la decisió que pren el Parlament de Catalunya de culminar el procés amb la convocatòria del referèndum d’autodeterminació hi conflueixen la legitimitat històrica i la tradició jurídica i institucional del poble català – només interrompuda a llarg dels segles per la força de les armes-, amb el dret d’autodeterminació dels pobles consagrat per la legislació i jurisprudència internacionals i els principis de sobirania popular i respecte pels drets humans, com a base de tot l’ordenament jurídic. 

L’acte de sobirania que comporta l’aprovació d’aquesta Llei és l’opció necessària per a poder exercir el dret dels catalans a decidir el futur polític de Catalunya, especialment després de la ruptura del pacte constitucional espanyol de 1978 que representa l’anul·lació parcial i la completa desnaturalització de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006 – aprovat pel Parlament de Catalunya i referendat pel poble de Catalunya- mitjançant la Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional. Aquesta Llei representa la resposta democràtica a la frustració generada pel darrer intent promogut per una majoria molt àmplia d’aquest Parlament per tal de garantir al poble de Catalunya el ple reconeixement, la seva representació i participació en la vida política, social, econòmica i cultural de l’Estat espanyol sense cap tipus de discriminació. 

En el procés previ, s’han fet tots els esforços per tal de trobar una via acordada perquè el poble de Catalunya pogués decidir lliurement el seu futur. El Parlament, atenent al mandat majoritari del poble de Catalunya, assumeix la plena representació sobirana dels ciutadans una vegada que s’han esgotat totes les vies de diàleg i negociació amb l’Estat. 

En prendre la transcendental decisió d’aprovar aquesta Llei, el Parlament de Catalunya expressa la voluntat majoritària del poble, del qual emanen els seus poders, fent ús de la seva representativitat legal i democràtica amb l’objectiu de posar en mans dels catalans i les catalanes la decisió sobre el futur polític del país amb l’eina més radicalment democràtica de la qual disposem: el vot. 

DOCUMENT: Esborrany de la proposició de llei del referèndum d’autodeterminació.