Groenlàndia, Veneçuela, Cuba, Palestina. No són conflictes aïllats: formen part del mateix patró. El que estem vivint no és una suma de crisis puntuals, sinó […]
Groenlàndia, Veneçuela, Cuba, Palestina. No són conflictes aïllats: formen part del mateix patró.
El que estem vivint no és una suma de crisis puntuals, sinó un canvi profund del context internacional. El món s’està reordenant, i aquest reordenament avança cap a un escenari on la força torna a ser el criteri principal per decidir què és possible, què és legítim i què és acceptable.
Els Estats Units tenen el paper principal, però no són l’únic actor. Aquesta lògica s’estén i és compartida per governs, elits econòmiques i forces polítiques que assumeixen obertament que la desigualtat de poder, dona dret a dominar. Aquí és on l’extrema dreta i el feixisme ocupen un lloc central, no com anomalia sinó com la forma política que expressa millor aquest nou ordre: amenaces internacionals, ingerències polítiques, bloquejos econòmics i l’atacs militars deixen de ser excepcions i passen a formar part del funcionalment del sistema internacional.
Davant d’això, el paper d’Europa i de l’OTAN és determinant. El seu silenci, la seva complicitat o la seva subordinació no són neutrals. Quan no hi ha una resposta clara, el missatge és que tot s’hi val.
Per això no hi ha espai per a la neutralitat. En un món que es reordena des de la força, no posicionar-se és acceptar aquesta lògica. I acceptar-la vol dir renunciar a la democràcia i a la sobirania dels pobles.
La lluita per la sobirania és la defensa concreta del dret de cada poble a decidir el seu futur, els seus recursos i la seva forma de vida sense imposicions externes.
El que està en joc no és un conflicte concret, sinó si permetem que el món sigui governat per la llei del més fort. Quan la força mana, el feixisme avança. I només la defensa de la sobirania dels pobles pot posar-hi fre.



