L’ESCANYAMENT ECONÒMIC A LA BRESSOLA, LA DEIXADESA DE L’ESTAT FRANCÈS PER MARGINAR EL CATALÀ

Aquests dies ha esclatat l’enèsima polèmica a Catalunya Nord pel que és el darrer exemple de la deixadesa de l’Estat francès per intentar marginar català i a la diversitat nacional i lingüística. 

Les administracions de l’Estat han portat a la Bressola a una situació econòmica límit. Mentre que els efectius a les escoles, la demanda social i l’interès de famílies nordcatalanes per escolaritzar els seus infants en català no para de créixer, les aportacions per part de les diverses administracions no han fet més que reduir-se en els darrers anys. 

D’una banda, l’Ajuntament de Perpinyà, en mans de l’extrema dreta de l’RN, ha retallat dràsticament les aportacions, augmentat taxes i traves, retirant diversos serveis que fins l’arribada d’Aliot assumia el consistori i controlant de manera més primmirada tots els passos que fan les escoles de Perpinyà. El batlle feixista assegura que dona el mateix que a la resta de concertades, però no té cap mirament en subvencionar una escola ultracatòlica, totalment privada, que segrega per gènere i que no segueix els programes oficials del Ministeri d’Educació francès. D’altra banda, i en contra del que podia semblar, l’ofec econòmic també ve del Departament dels Pirineus Orientals, en mans del Partit Socialista i del Partit Comunista Francès o la Regió Occitània, en mans del PS.

Des de fa anys, no ha incrementat les aportacions, de 50.000€ i 117.000€ respectivament, anuals i que suposen poc més de l’1% del total del pressupost de la Bressola. Mentre que el nombre d’alumnes inscrits i professorat contractat és més del doble de quan es van pactar les aportacions. El discurs d’aquestes institucions és clar, l’ensenyament en català ha d’estar garantit per l’educació pública, però en els darrers anys, tot i les promeses, no només no han ampliat l’oferta pública d’educació en català sinó que fins i tot han desaparegut algunes places. Només 15.000 alumnes de 84.000 inscrits, des de la maternal fins al Liceu, cursen algun tipus d’ensenyament en català. Dins d’aquests 15.000 s’hi compten els alumnes que fan classes d’iniciació a la llengua d’una o dues hores per setmana, les fileres bilingües, les dues escoles Arrels a Perpinyà i les escoles i col·legis de La Bressola. 

Aquesta situació que reflecteixen les dades del curs 2023-2024 són la mostra que fa anys que l’ensenyament en català a Catalunya Nord es troba en un moment crític. La crida de La Bressola mostra com unes institucions que no inverteixen prou en cuidar la llengua i cultura pròpies del país, també deixen treballadors patint pel seus llocs de feina, amb incertesa sobre si cobraran el curs o deixaran de cobrar a mig curs i famílies patint per si els fills es queden sense escola i, per tant, sense educació en català.

Si bé la Constitució Francesa diu que cal vetllar per les llengües dites “regionals” de França perquè són un valor per a la República, que tant el Departament dels Pirineus Orientals com la Regió d’Occitània han signat un acord per a la promoció del català i, fins i tot l’Estat, aquell Estat que invoca l’article número 2 de la constitució quan li convé, que diu que le français est la langue de la république, ha creat l’OPLC (Oficina Pública per la Llengua Catalana) i paga el sou de moltes mestres de les escoles La Bressola, totes aquestes mesures, algunes simbòliques i altres no tant, xoquen directament amb els percentatges de places de català a l’ensenyament i amb la virulència amb què el Prefecte i tot l’aparell de l’Estat denuncien que se facin plens municipals en català o  prohibeix que se pugui retolar els senyals o fer ensenyament immersiu a l’escola pública.

L’ensenyament de la llengua catalana a Catalunya Nord no és fer folclorisme ni intentar resucitar un mort. És ensenyar la llengua pròpia del territori, curar una ferida encara oberta de tantes famílies que van deixar de transmetre-la a la seva mainada per por a no poder oferir-los l’ascensor social que se’ls prometia, és comprendre millor la història d’aquestes comarques per saber d’on venim i on volem anar, és mostrar un rebuig clar davant del centralisme francès i una proposta d’una nova societat que s’ha de construir en un territori ja prou maltractat i també és una defensa de l’ultra-local davant del capitalisme mundial que aixafa sense pietat les societats i cultures minoritzades en pro d’un suposat avenç social en forma d’homogeneïtzació. És, en definitiva, defensar la terra, defensar les nostres.