LLUITEM PER VIURE, RECORDEM PER LLUITAR

Aquest 25 de novembre alcem la veu en un any carregat d’ombra i memòria. Mig segle després de la mort de Franco, recordem que el franquisme no va ser només una dictadura política: va ser una dictadura patriarcal, construïda sobre la por, el silenci i la violència contra les dones.

El règim franquista va voler dibuixar un model de dona obedient, mare i esposa, expulsada de l’espai públic i sotmesa al pare, al marit i a l’Església. Les dones republicanes i les dissidents van ser perseguides, empresonades, violades, humiliades i desposseïdes dels seus drets. Però, malgrat la repressió, no van poder esborrar la memòria de les que van resistir.

Recordar aquesta història no és un acte de nostàlgia: és un acte de justícia feminista. És reconèixer que la violència institucional, religiosa, política i simbòlica del franquisme és encara l’arrel subterrània de moltes de les violències que avui ens travessen. Perquè el temps ha avançat, sí, però la violència masclista persisteix com una estructura de domini, adaptant-se, transformant-se, mantenint-se.

El patriarcat i el capitalisme continuen necessitant el nostre treball invisible, les nostres cures. Opera com un mecanisme de control social, disciplinant els cossos, el temps i les vides de les dones, especialment les treballadores i les més vulnerables. És un engranatge que empobreix i que condemna: un 44,3% de les dones serien pobres si depenguessin només dels seus ingressos, davant del 21,8% dels homes. La precarietat condiciona la sortida de la violència. 

Per això, la nostra lluita és feminista, però també és lluita de classes. Perquè on hi ha pobresa, hi ha vulnerabilitat; on hi ha desigualtat, hi ha domini; on hi ha explotació, hi ha violència.

Avui, mentre les nostres veus es fan més fortes, altres treballen per silenciar-les. L’extrema dreta i el neoconservadorisme avancen com una ombra que vol arrencar-nos drets, memòria i futur. Banalitzen el franquisme, neguen la violència masclista, qüestionen els drets sexuals i reproductius, ataquen les persones LGTBI i utilitzen un fals feminisme per reforçar un ordre patriarcal, catòlic i eurocèntric. No és una anècdota: és una ofensiva per reinstaurar un ordre autoritari i conservador.

I aquesta ofensiva no coneix fronteres. Veiem com, arreu del món, discursos ultraconservadors retallen drets i reactiven l’odi. Veiem com, en contextos bèl·lics, els cossos de les dones són convertits en camp de batalla. Veiem com, a Palestina, la devastació i la mort colpegen dones i nenes amb una ferocitat insuportable. Veiem com als nostres carrers, als Països Catalans, el feixisme i la islamofòbia s’amaguen sota paraules de “protecció”,  per justificar el racisme i la islamofòbia.

Però nosaltres sabem què és el que realment alimenta la violència: no és la nacionalitat d’un agressor, no és el color d’una pell. És el patriarcat. Sempre.

I per això, avui proclamem amb força:
EL FEMINISME ÉS I SERÀ SEMPRE ANTIFEIXISTA.

Perquè el patriarcat, el feixisme i el capitalisme comparteixen la mateixa lògica de domini. Perquè nosaltres defensem la vida, i ells defensen la por. Perquè nosaltres teixim comunitat, i ells imposen jerarquia. Perquè nosaltres lluitem per la llibertat, i ells volen el silenci.

Som hereves de totes les que van resistir. Som companyes de totes les que lluiten avui. Som llavor de les que vindran.
El feminisme és un projecte col·lectiu i emancipador. No és una lluita individual, sinó una resposta compartida a una violència estructural. Mai més soles i juntes ho podrem tot no són només consignes: són la base d’un futur construït amb solidaritat, memòria i resistència.

Aquest 25N alcem un crit que travessa generacions: teixim memòria, teixim resistència, teixim futur.
Per les dones silenciades pel franquisme.
Per les assassinades per la violència masclista.
Per les que, encara avui, lluiten per viure sense por.

Lluitem per viure. Recordem per lluitar.