Mataró: Civisme i privatització de l’espai públic

Nacional

Dimarts 27 de març, a la Casa de la Palmera de Mataró, es va fer el segon acte de la Setmana antirepressiva, titulat "Les ordenances […]


Dimarts 27 de març, a la Casa de la Palmera de Mataró, es va fer el

segon acte de la Setmana antirepressiva, titulat "Les ordenances de

civisme i la privatització de l'espai públic"
, que comptà amb les

intervencions dels ponents Carles Riera (sociòleg) i August Gil

Matamala
(advocat).

Carles Riera va iniciar la seva intervenció advertint que les polítiques públiques de repressió en l'espai urbà aniran a més.

El fenomen de la urbanització a escala planetària, desplaçarà, en pocs

anys, el predomini del món rural en favor de noves realitat urbanes

(situació en procés d'acceleració a societats com la Xina i l'Índia),

majoritàriament del tipus favel·la. Els barris marginals configuraran

les ciutats del futur, que estan dominades per una lògica de

desigualtat i de precarietat.

La ciutat, tot i no ser cap novetat, aprofundirà la seva funció de

nucli d'acumulació capitalista. En aquest sentit destaca el paper del

negoci de l'especulació del sòl (mercat immobiliari) que està permetent

un increment intensiu de la transferència de renda de les classes

populars a les classes dominants (propietaris), a través del pagament

de lloguers i dels tipus d'interès en el cas de les hipoteques. De

manera que aquesta explotació dels recursos populars se suma a la ja

endèmica extracció de plusvàlua de la producció.

El poder econòmic està pressionant sobre la classe política per tal que

mercantilitzi l'espai públic i reforci el negoci especulatiu, la qual

cosa suposa la ruptura de la ciutat com a espai de trobada, de diàleg,

etc.

A més a més, cal tenir present la implicació directa de la classe

política (de forma transversal) i, particularment, dels nostres

Ajuntaments amb aquests interessos especulatius, dels quals en depenen.

Lògicament, tots els col·lectius que plantegin alternatives d'ús lliure

de l'espai públic i que qüestionin l'especulació i demandin drets

socials, dret d'accés a l'habitatge, etc., són objecte de la repressió,

perquè el Poder no pot cedir ni un pam d'espai simbòlic i físic.

Conseqüències: fragmentació social extrema, que la immigració fa més

evident a causa de la manca d'uns referents de socialització compartits

(respecte a aquest punt, Carles Riera destaca el xoc que provoquen les

pràctiques comunitàries per part de la immigració quan a casa nostra ja

fa temps que s'han perdut).

L'absència de cohesió social i el fracàs de la justícia redistributiva

preconitzat per la socialdemocràcia, han permès l'emergència de la

ideologia del civisme, catapultada per un potent aparell cultural i

mediàtic. Aquesta ideologia afavoreix les classes dominants, que

reclamen una administració de l'espai públic de la ciutat com a un

espai d'ordre. Tot plegat sembla un retorn al puritanisme i a

l'higienisme. La neteja de l'espai públic, respon a la voluntat

inequívoca d'eliminar qualsevol element discordant amb l'odre social

dominant.

Per tant, la ciutat ha deixat de ser un lloc de progrés i d'utopia i es

confirma com a un camp de batalla i un escenari de les desigualtats que

genera l'actual model de societat.

El paper de la socialdemocràcia és d'acarnissament total, perquè d'una

banda és conscient (o no) que les polítiques socials són insuficients i

per l'altra aplica de forma implacable la mà dura contra els

dissidents. La qual cosa explica l'actuació punitiva i sancionadora

d'ajuntaments com el de Mataró envers els moviments socials crítics.

August Gil Matamala, assenyalà que la proliferació de les

ordenances de civisme és un fenomen imitatiu a la de Barcelona

(titulada "Ordenança de mesures per fomentar i garantir la

convivència"), aprovada el novembre de 2005. Esmenta la seva

participació en la crítica jurídica a l'ordenança de Barcelona que

actualment es troba impugnada al Contenciós Administratiu.

Tot plegat representa la penetració en l'àmbit municipal de la ideologia reaccionària de la seguretat i el control social.

Elements crítics a tenir en compte en l'elaboració de les ordenances de civisme:

– Dèficit democràtic: abans de regular i normativitzar, en cap municipi

s'ha definit prèviament el model de ciutat que volem, arreu s'ha obviat

la participació ciutadana.

– Legalment discutibles, perquè signifiquen un excés d'atribucions a

mans dels ajuntaments (en alguns casos sense reserva jurídica que

empari les seves accions sancionadores) i perquè atempten contra drets

i llibertats fonamentals.

– S'han aprovat de forma precipitada per la pressió exercida pels

mitjans de comunicació que varen crear un estat d'opinió sobre

l'incivisme la inseguretat ciutadana. En aquest sentit, durant l'estiu

de 2005, "La Vanguardia" va publicar 32 portades destinades a crear la

imatge d'una ciutat devastada pels vàndals (okupes, prostitutes,

pidolaires, netejavidres, etc.) i a reclamar mà dura i sancions.

El balanç actual: la tolerància zero ha guanyat la batalla i ha

arrossegat tant a les dretes com a les esquerres. Amb aquest discurs

s'oculta la incapacitat dels polítics per a resoldre les injustícies

socials. S'està intentant resoldre amb policies allò que no poden

resoldre amb serveis socials.

Les ordenances de civisme van dirigides a amagar i castigar la

marginalitat (fruit de l'exclusió econòmica i social), amb la paradoxa

que ens trobem amb pidolaries i indigents sancionats amb multes de

milers d'euros.

D'altra banda es persegueix els col·lectius crítics i dissidents,

limitant-los drets de reunió, manifestació, de realització d'actes i de

publicitat (sota l'excusa de degradació de l'espai visual).

En resum, s'aplica una solució fàcil i electoralment rendible: reprimir

i sancionar els febles. En la societat de l'espectacle en què vivim,

allò que no es veu no existeix i, precisament, aquesta és la finalitat

de les polítiques d'emergència a les ciutats. Cal considerar les

ordenances de civisme com a autèntiques Patriot Act urbanes, destinades

a crear una ciutat submisa i a buidar els carrers de la conflictivitat

que els és inherent. La paranoia securitària està fent que les nostres

ciutats esdevinguin inhumanes i inhabitables, per la qual cosa reclama

la vigència de la lluita pel respecte dels Drets Humans i dels drets

democràtics en tots els àmbits de les nostres vides.

Debat públic (resum d'aportacions)

Blai, repassa els casos de repressió selectiva que s'han viscut a

Mataró: sancions per fer actes al carrer, cercaviles, festa de cap

d'any, enganxar cartells. S'ha sancionat sense prèvia identificació,

s'han incriminat testimonis i persones absents en el moment dels fets.

La repressió a Mataró es fa invisible i nega la possibilitat dels

afectats a defensar-se, perquè qui sanciona (l'Ajuntament) és el mateix

que té la potestat de treure la sanció.

Pere Boix, destaca el paternalisme del "civisme", que cerca ciutadans

que no facin preguntes i l'exclusió dels barris marginals. La ideologia

del civisme està legitimant el poder mitjançant la creació d'un enemic

interior que cal combatre.

Pep Manté, a diferència de Barcelona, molt polèmica perquè contempla

aspectes relatius a la marginalitat social, l'ordenança de civisme de

Mataró se centra més en la regulació dels usos de l'espai públic. De

fet ha anat acompanyada d'un excés de sancions i reglamentacions que

estan desincentivant les activitats i la participació ciutadana en

l'espai públic: cal demanar permís per tot. I assenyala que cal fer

balanç amb dades a la mà i que seria interessant demanar a l'Ajuntament

què ha representat en sancions i fer-ne una valoració similar a la que

s'ha fet a Barcelona.

Jesús Nieto, seguint el fil argumental d'en Manté, destaca que

l'ordenança de civisme de Mataró està enfocada al control social i de

qualsevol alteració de la convivència en l'espai públic, la qual cosa

ha obert les portes a una repressió selectiva.

Julià de Jòdar, les ordenances i la ideologia del civisme s'estan

implantant perquè hi ha un consens social que ho permet. Apunta a

l'estructura social. Hi ha una base material que explica el silenci de

les classes mitjanes, beneficiades de l'actual statuts quo,

fonament del seu benestar (extracció–explotació- transferència de

renda dels sectors populars cap a les classes i poders dominants).

D'altra banda, esmenta nous factors com els canvis de valors juvenils

(botellon, consumisme, incultura) que afavoreixen i perpetuen el

consens envers l'ordre social i que requereixen una actuació urgent.

Carles Riera, precisa que davant dels elements de crisi estructural del

sistema, la resposta de les classes populars no acostuma a ser

transformadora, en el sentit que la resposta habitual és "Sap què? Faci

el que calgui per acabar amb aquest problema", la qual cosa legitima i

justifica el discurs del civisme i les polítiques repressives que

l'acompanyen.

Reclama la creació d'una nova cultura política des de la base, que trenqui amb els actuals gestors del sistema.

29 de març de 2007