Mataró: Debat sobre Els residus i la incineradora de Mataró: negoci i realitat

El segon debat de dissabte ha estat sobre el sempre interessant problema dels residus. Jordi Colomer, tècnic ambiental, responsable de l’informe crític sobre

l’impacte real de la incineradora de Mataró explicà que els estudis que

fins ara s’han fet generen més dubte que certeses. La incineradora

funciona des de novembre de 1994. En els tres primers estudis (des del

1995 al 1998) es detectà un increment notori de dioxines en sang en la

població exposada i els nivells d’emanacions superaven 18 cops els

límits fixats per les directives europees. A més a més, cal destacar

que no es varen prendre mostres prèvies a la posada en funcionament de

la incineradora, ja que les primeres mostres en sang daten de juny de

1995.

Si bé és cert que la implantació dels filtres (l’any 1999) va reduir

sensiblement l’imapcte, aquest segueix existint i afecta la salut

ciutadana. Els estudis oficials, però, sembla que vulguin negar aquesta

evidència. Des de 1999 el Consrci de Tractament de Residus del Maresme encarrega les monitoritzacions al Consorci Sanitari del Maresme

(Hospital de Mataró), la qual cosa suposa la inexistència d’informes

independents, perquè ambdós organismes estan presidits per la mateixa

persona: sr. Joan Antoni Baron (Alcalde de Mataró).

Segons Colomer, actualment, el problema rau que les monitoritzacions

sobre l’afectació de la incineradora no busquen allà on cal buscar. Per

exemple: no es fan anàlisis en la llet materna o en els greixos, no es

miren els nivells de càncer respecte a altres poblacions. D’altra banda

es fa un seguiment pèssim dels pacients de les mostres epidemiològiques

i es pren la població d’Arenys de Mar com si no fos una població que

també està directament afectada per la incineradora..

Finalment, destacà que la incineradora no només és un problema per a la

salut sinó que és una part del problema en la gestió sostenible dels

residus, atès que competeix amb la recollida selectiva. La planta de

tractament mecànic biològic que s’instal·larà al costat de la

incineradora, a semblança dels ecoparcs de Barcelona, té com a

finalitat preparar els residus per ser cremats a la incineradora, tot i

que prèviament –per complir la normativa de residus- es realitzi un

procés anecdòtic de “valorització enrgètica”. Per tant, és evident que

aquest sistema desincentivarà la recollida selectiva i la

corresponsabilització ciutadana. Tant la incineració com la

metanització (planta de Granollers) són processos costosos i que

requeireixen una forta inversió tecnològica que reverteix en les

transnacionals i, a més a més, deixa en l’aire la sospita d’un possible

finançament irregular de partits polítics i municipis.

El residu mínim com a alternativa

Òscar Pérez, membre del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius –adherit a la Federació d’Ecologistes de Catalunya–,

va reforçar la idea que la incineradora és una planta finalista

(d’eliminació de residus, igual que un abocador), però no pas una

planta de “valorització d’energia” com pretenen algunes administracions.

El 2005, a tot Catalunya es van produir 4,5 milions de tones de residus

municipals. El 80 % dels residus anaren a parar a abocadors o

incineradores. Al Maresme 230.000, de les quals 170.000 anaren a parar

a la incineradora de Mataró. D’altra banda, cada cop generem ,és

residus (+45% en l’última dècada, quan l’increment demogràfic no ha

arriba més enllà d’un 15%). Aquestes dades demostren que no s’està

desplegant la recollida selectiva amb l’excusa de “no emprenyar el

ciutadà”, per tant s’està incomplint la llei reguladora de residus.

El problema més greu dins dels residus és el dels envasos. La llei d’envasos (aprovada en època del PP)

ha permès a la indústria envadsadora desprendre’s de la

responsabilitat dels residus que genera, mitjançant el pagament

d’una taxa als consorcis municipals en funció de la quantiat que

recullen. La trampa rau en el fet que només es recull de l’ordre del

30% del total, la qual cosa permet als envasadors un estalvi (frau) del

70%.

Des del CEPA reclamen polítiques destinades a promoure la

consciència i la responsabilitat ciutadana per tal de tibar la corda i

obligar a la indústria a corregir l’actual situació.

El residu mínim pot ser un sistema útil que corresponsabilitza

l’administració i el ciutadà – que ja funciona amb èxit a Molins

de Rei, Pallejà, Castellbisbal o El Papiol– perquè: redueix residus,

priotitza la separació en origen de la brossa orgànica, fa una

recollida selectiva del 100% (plantes de triatge i compostatge), és un

model clar pel ciutadà (4 contenidors -paper, vidre, orgànic i

inorgànic- o bé porta a porta). El residu mínim té com a finalitat:

100% de recollida selectiva, priorització de la fracció orgànica, 100%

de selecció d’envasos, minimització de costos, i un resultat d’entre el

50-70% de recuperació efectiva en comptes del percentatge del model

estàndard de Mataró (inferior al 30%).

Mataró no només no fa els deures sinó que els defuig. El nivell de

recuperació de residu per habitant i dia a Mataró és de 30 grams,

mentre que a poblacions com Arenys de Munt, Argentona o Vilassar de

Mar, on s’han implantat sistemes de recuperació efectius com el porta a

porta s’arriba a la xifra de 300 grams per habitant/dia. Tot plegat

posa en qüestió l’actual política municipal de residus i la feina que

caldrà fer per desenvolupar una alternativa, que aparqui el

negoci i s’implanti a partir de la participació, la implicació

ciutadana i la informació permanent de l’Administració.