Nova Caledònia-Kanaky: un referèndum als antípodes de la liberté, l’égalité i la fraternité

Nova Caledònia, un arxipèlag situat 1500 km a l’est d’Austràlia, va celebrar el passat 4 de novembre un referèndum d’autodeterminació, tal com havien establert fa 20 anys els Acords de Nouméa. El va guanyar el bàndol unionista i, per tant, aquestes bellíssimes illes melanèsies poblades per 270.000 ànimes seguiran formant part, per ara, de la vella república francesa. Tenint en compte que tots els seus veïns melanesis (Vanuatu, Fiji, les Illes Salomó i Papua Nova Guinea) van assolir llurs independències entre 1970 i 1980, és lògic que els catalans ens preguntem com és possible que, ben entrat el s. XXI, Nova Caledònia resti encara subjecta a una metròpoli situada a més de 17.000 km. La història política del país i l’evolució de les comunitats que l’integren són tan complexes com fascinants, però la resposta a aquesta pregunta probablement sigui tan simple que es pot resumir en tres síl·labes: té niquel. Nova Caledònia és riquíssima en niquel, i aquest metall, tan dens com dúctil, és imprescindible per a una pila d’enginys i processos industrials. De fet, amb l’aparició de noves tecnologies, el niquel cada dia esdevé més necessari. Una quarta part de les reserves mundials de niquel es troben dins les espectaculars muntanyes de la Grande Terre, l’illa més gran de Nova Caledònia. Les illes foren declarades colònia francesa el 1853 i vint anys més tard els colons hi trobaren el preuat or verd. Al cap de només quatre anys ja hi havia un centenar de mines dessagnant les majestuoses serralades caledònies i el país s’acabà convertint en el primer productor mundial de niquel. Avui segueix sent el segon o tercer productor a escala planetària, només per darrere de Rússia i en un empat tècnic amb el Canadà. Així doncs, en el vast negoci del niquel (els beneficis del qual repercuteixen només de rebot en la població neocaledònia) aquest petit país (la meitat en extensió que el principat de Catalunya) es mira als ulls dels dos estats més grans del món.

Aleshores, és Nova Caledònia un país ric? Depèn de com es miri. És més ric que la resta dels petits estats del colossal continent oceànic, però per una banda en seria molt més si controlés tots els ingressos del niquel i, per altra banda, una comparació del 20% més ric de la població amb el 20% més pobre, revela que el país està en el segon lloc del rànking mundial de desigualtat econòmica. Nova Caledònia és primer món i és tercer món. Podríem dir que hi ha dues societats i dues economies paral·leles: la blanca (rica o molt rica) i la kanak (pobra o pobríssima), a les quals s’ha afegit cada vegada més gent vinguda d’altres països, sobretot asiàtics i d’Oceania.
 

Els kanaks són els habitants originaris, melanesis, descendents directes dels primers pobladors de l’arxipèlag, arribats fa més de 3000 anys. Són negres, com tots els melanesis (Melanesia vol dir “illes negres”), i arran de l’arribada de l’home blanc (l’arxipèlag va ser descobert l’any 1774) van ser explotats i maltractats de manera infame. Durant tota la segona meitat del s.XIX i fins a principis del s.XX, com la resta de melanesis, foren enganyats, segrestats i obligats a treballar en condicions penoses a les plantacions de canya de sucre de Queensland i Fiji. Tampoc no correren millor sort els que van poder quedar-se: foren foragitats de les planes i les terres fèrtils, arraconats a les vessants de les muntanyes o explotats a les mines de niquel, on rebien un salari míser en comparació amb el que cobraven els blancs per fer la mateixa feina. En aquestes condicions, no és estrany que des de la presa de possessió de l’arxipèlag per part de França (1853) cada any conegués l’aixecament d’alguna tribu, sempre esclafat pels colons francesos. Pals contra baionetes.

Si França no es molestà a exterminar fins al darrer kanak (com feren, per exemple, els anglesos amb els habitants de Tasmània) potser fou perquè hi havia la convicció, tant entre els colons com entre els propis kanaks, que els indígenes de Nova Caledònia estaven condemnats a desaparèixer. Igual que va passar a moltes altres nacions colonitzades pels europeus, els indígenes queien víctimes de malalties importades per a les quals no tenien defenses. El 1906 els kanaks ja eren només la meitat de la població, i el 1920 ja només en quedaven 20.000. Malnutrits, alcoholitzats, assassinats quan molestaven, anorreats com a poble i sobrevivint en un buit existencial, fins i tot deixaren de procrear-se.

No cal mai defallir en el combat contra el racisme, però tampoc cal perdre de vista l’enorme progrés que hem fet els europeus en aquest sentit: fa cent anys Europa sencera era racista, supremacista i colonialista. L’explotació dels pobles no europeus estava institucionalitzada. El 1887 el code de l’indigenat de la república francesa sistematitza l’humiliació: confina els kanaks en reserves de les quals no poden sortir, fixa els períodes de temps de treballs forçats al servei dels colons, fixa un impost que només havien de pagar els habitants de les reserves, els prohibeix desplaçar-se, comerciar, anar a l’escola, ballar les seves danses i practicar els seus ritus. Ens pot costar de creure però el code de l’indigenat estigué vigent fins al 1946. Així doncs, molts vells kanaks que anaren a votar a principis de novembre havien crescut i viscut en condicions de semiesclavitud. Setanta anys, en una societat arrelada en la tradició oral com la kanak, són un suspir. La història de les revoltes kanaks és tan present en l’esperit d’aquesta comunitat com absolutament desconeguda per la resta de comunitats de l’actual país. Som a 2018 i encara és hora que França demani perdó al poble kanak.

Però tornem al s.XX, perquè no fou fins a finals dels anys 60, esperonats pel maig del 68 francès i per les guerres d’independència africanes, que els kanaks no començaren a organitzar-se i reivindicar-se culturalment, i les primeres reivindicacions d’independència política arribaren la dècada següent. El poble kanak, de fet, neix de l’adversitat; de la necessitat de defensar-se d’un enemic comú –la France-, perquè durant centenars d’anys els kanaks conformaren un munt de pobles, cadascun amb la seva pròpia llengua, aïllats entre si i molt més enfrentats que no pas units. Aquest procés de subjectivació els portà, a mitjan segle passat, a adoptar el mot kanak i batejar l’arxipèlag sencer com a Kanaky, però encara avui els kanaks parlen 28 llengües indígenes diferents i, en certa manera, consideren que la Kanaky engloba 28 nacions. Com l’Europa dels 28, la Kanaky ve a ser una federació de nacions. És per això que, encara avui, quan un kanak es desplaça a una tribu veïna, porta un obsequi, un do, i demana permís per estar-s’hi. Amb tot, són escassíssims els no-kanaks que saben o entenen això. El desconeixement de la realitat kanak és quasi absolut per part de totes les altres comunitats. Els indígenes són els pobres, els que viuen en barraques i cuiden el seu hort, van bruts i beuen vi en tetra-brik. També n’hi ha que s’han adaptat a la societat europea importada pels francesos, esclar, però és habitual sentir els occidentals queixar-se que “els kanaks no s’adapten”, sense aturar-se a pensar que són ells els nouvinguts i que els kanaks han viscut durant més de 3000 anys de manera sostenible i en perfecta harmonia amb aquesta terra privilegiada, de paisatges majestuosos, encativadors, de llacs i rius imponents, formidables quintans i manglars, solemnes serralades, infinites platges de sorra blanca i la més sublim llacuna marina de tot l’oceà Pacífic.

Però tornem a un altre moment decisiu de la història: el 1972, espantat per les incipients reivindicacions kanaks (recordem que el país, per sort o per desgràcia, és una enorme mina de niquel), el primer ministre francès cridà a la immigració massiva de manera absolutament explícita. “La immigració massiva de ciutadans francesos hauria de poder evitar el perill de les reivindicacions independentistes, mantenint i millorant la correlació demogràfica de les comunitats”, va dir. En pocs anys, unes 20.000 persones arribaren de França o repatriades d’Algèria o el Marroc buscant guanys ràpids i avantatges fiscals, atretes pel boom del niquel i les “indexacions salarials”. Les cèlebres “indexacions salarials” comporten un increment salarial per a tots els funcionaris directament proporcional a la distància de la metròpoli. Una injustícia més que avui segueix del tot vigent. També encara avui els impostos que graven les grans fortunes segueixen sense existir a Nova Caledònia, ni sobre les plusvàlues mòbils (borsa, accions, etc.) ni sobre les plusvàlues immobiliàries; i dels impostos que paguen, els adinerats se’n poden deduir tot tipus de despeses. Si a això hi afegim que l’evasió fiscal està generalitzada i, a la pràctica, tolerada, no és estrany que la immigració cap a aquest paradís tant natural com fiscal no s’hagi aturat mai. Avui els kanaks són el 39% de la població.

Un repàs a la història del país, però, no pot obviar els tràgics événements dels anys 80. La desesperança va fer explotar finalment els kanaks, que, minoritzats però ben armats, l’any 1984 van intentar recuperar el país per la força. Si aquests enfrontaments haguessin desembocat en la independència avui es coneixerien com la guerra d’independència, però se’ls coneix amb l’eufemisme tragicòmic dels “esdeveniments”. Ningú sap quanta gent va morir entre 1984 i 1988 (la xifra oficial és de “només” 90 persones), però sabem que va ser molta gent per a un país que aleshores només tenia 150.000 habitants. Va arribar a haver-hi 7000 militars ocupant l’arxipèlag, és a dir, un per a cada cinc kanaks adults. El país estigué paralitzat (en inversions, construcció, producció…), contenint l’alè durant quatre anys de ferides obertes i cicatrius mai tancades, fins que una darrera massacre a l’illa d’Ouvéa portà els dos principals líders i rivals polítics (Tjibaou, independentista kanak, i Lafleur, unionista blanc) a signar els Acords de Matignon. L’objectiu d’aquests acords, a banda d’aturar la guerra civil, era redistribuir la riquesa i equilibrar el país llimant injustícies i desigualtats socials. Es deixava per a deu anys més tard la decisió final sobre el futur polític de Nova Caledònia. Així fou com, el 1998, es signaren els Acords de Nouméa, amb l’objectiu explícit, aquesta vegada sí, de la descolonització. S’organitzaria un primer referèndum en un termini màxim de 20 anys i, si aquest no conduia a la independència, se’n convocarien dos més en un termini màxim de quatre anys més (és a dir, abans del 2022). S’entén que l’acord fou aquest per tal de calmar els ànims i evitar que, en una previsible primera derrota, els kanaks agafessin de nou les armes.

I així és com es va arribar al referèndum d’enguany, en què el resultat fou molt més ajustat del que s’esperava. Les set enquestes publicades entre abril de l’any passat i aquest septembre apuntaven a una victòria del no per un amplíssim marge d’entre 30 i 40 punts. Els mitjans de comunicació locals consideraven l’independentisme un moviment tan utòpic com moribund i en canvi ha demostrat estar més viu que mai: amb un resultat final del 56,7% de nos i el 43,3% de sís, el proper referèndum es preveu força més emocionant. Bo i així, i malgrat que els resultats demostrin que el sí ha aconseguit inclús seduir a no-kanaks, tancar un marge de 14 punts en quatre anys i en un país tan fermament polaritzat sembla una missió quasi impossible per al bàndol independentista.

Per trist que sigui reconèixer-ho, els acords de Matignon (que desemboquen en els de Nouméa, que decreten els referèndums) es varen guanyar amb sang i foc, i el més probable és que, a través de les urnes, la Kanaky mai assoleixi la independència. Quan fa pocs dies el president Puigdemont deia que els catalans volem aconseguir la independència sense guerra d’independència, em van venir al cap els familiars de tots els kanaks morts durant els événements que vaig conèixer els anys que vaig viure a la Kanaky. Una gent que, com els catalans, han acceptat “les regles del joc democràtic”. Tal com explica Pierre Maresca al seu llibre L’excepció Caledònia, la Kanaky és una gran excepció en els processos de descolonització de la segona part del s.XX, perquè aquells que agafaren les armes per exigir la independència han acceptat, sense haver perdut la guerra, entrar en un sistema democràtic que els és nítidament desfavorable. La gran incògnita segueix sent què passarà el 2022 si, com és previsible, s’esgota l’última opció d’assolir la independència pacíficament.

“Tots els esdeveniments dramàtics ocorreguts són deguts a la incapacitat dels blancs i els assimilats per reconèixer els kanaks i llur identitat. No ho han fet mai per maldat sinó que senzillament mai han intentat comprendre la frustració dels melanesis i la seva reivindicació identitària. Fins i tot és possible que quasi tots ells no hagin mai percebut aquest malestar que existia.” -Jacques Lafleur, principal líder unionista blanc, l’any 2000.