No podem més, ho podrem tot

Nacional

Hi ha dies on no podem més, on junts resistim el terrible i on som capaços, col·lectivament, de desobeir la por i reconstruir la sempre […]


Hi ha dies on no podem més, on junts resistim el terrible i on som capaços, col·lectivament, de desobeir la por i reconstruir la sempre fràgil llibertat. És aleshores, com a qualsevol racó del món que rebutja la opressió, quan ho podem tot. Diumenge passat, aquest poble es va autodeterminar en la defensa civil i social d’un referèndum d’autodeterminació proscrit. Va resistir una vergonyant violència policial de persecució, planificada militarment i deliberadament repressiva. El millor de la gent va desbordar el pitjor d’un Estat que ens nega el dret a decidir democràticament –lliure i pacíficament– el nostre futur en comú. I que només disposa ja de la violència institucional per intentar d’evitar-ho. Saben que en condicions democràtiques, fa anys que han perdut: per això imposen l’estat d’excepció.

Davant una repressió que ens feia retrocedir a temps infames que creien superats, milers i milers de persones vam posar els nostres cossos per defensar les urnes i la nostra gent. Aquests dies convulsos –de dignitat, afirmació i resistència– duraran anys: hem vist estibadors del port negant-se a col·laborar amb la repressió, bombers interposant-se davant les agressions policials per defensar la població civil, sindicalistes frenant el setge, estudiants buidant totes les aules per omplir tots els carrers, tots els tractors de la pagesia prenen avingudes, pares i mares defensant aferrissadament cada escola –cada vot, cada urna, cada col·legi electoral– i, molt especialment, gent gran que ens han deixat l’empremta i el testimoni d’una dignitat granítica.

Malgrat el discurs de l’Estat, malgrat el cinisme criminal de dir que ens protegeixen colpejant-nos, malgrat els 900 ferits i tots els cops rebuts, malgrat tot el que menteixin en el seu deliri repressiu, milers de persones desarmades van resistir pacíficament tota violència. Urnes contra armes, cossos contra porres, vides contra la por. Infringint la més severa i múltiple derrota – política, social, civil i ètica– a un estat que ens colpeja i agredeix: tothom marxaria d’allà on el maltracten, dallà on no el respecten. Ni vulneracions de drets ni impune brutalitat policial, ni porres ni bales de goma,  ni l’autoritarisme repressiu ni la doctrina de la por i l’estratègia de la violència van poder aturar la determinació –serena, ferma, conscientment pacífica, tossudament desobedient– d’una sòlida majoria social democràtica que vol viure en pau. Van pretendre assaltar un país, segrestar urnes i aturar la democràcia. La fortalesa de la gent, contra la força de l’Estat, ho va impedir. La raó democràtica, malgrat tot, va prevaldre davant la sinistra raó d’Estat. I l’ètica de la desobediència civil pacífica va resistir totes les provocacions repressives.

Avui, novament i un cop més, el moviment obrer i els moviments socials protagonitzen una nova vaga general –laboral, social y política– per aturar la creixent escalada repressiva. Aturem el país per aturar la violència estatal. I no deixa de ser excepcional, que un país hagi de convocar una aturada completa per poder recuperar la calma i la normalitat. En dictadura i en democràcia, som un país que ha avançat sempre –en el terreny de les llibertats democràtiques i els drets socials i el reclam d’autodeterminació– a cop de vaga general. Avui, més que mai, sabem que la violència és l’única estratègia de la que disposa l’Estat per alterar la voluntat popular, violentar els anhels de llibertat i desfermar nous episodis repressius. És l’estratègia que estem neutralitzant. Avui ho fem aturant-ho tot. Per dir-los que no podran amb nosaltres. Que ja han perdut.

Avui, tallant els carrers per poder obrir camí, som sobretot una comunitat política en resistència. I és el moment urgent d’agrair als treballadors i treballadors d’aquest país, a cada barri, a cada poble i a cadascuna de les solidaritats rebudes de l’Estat i d’arreu del món, el vostre suport. No us estarem mai prou agraïts. Només podem dir-vos que provant de defensar la nostra llibertat no fem res més que defensar la llibertat dels altres i la llibertat i la justícia per a tots els pobles del món. 

Quan la dignitat es fa carrer, quan la desobediència civil pacífica pren consciència, quan no callem, quan ens protegim els uns als altres, quan autotutelem la democràcia i quan autodefensem la llibertat, tot és encara possible. Avui, des de baix a l’esquerra, us diem que no ens han deixat més remei que perdre la por –malgrat la por i contra la por. Que només ens queda la por de fallar i de no estar a l’alçada de la llibertat i la justícia que reclama insistentment el nostre poble. 

Per això ens hem alçat davant la vergonya d’Europa. Prenent la humil decisió de no retrocedir. Perquè per damunt de tot, volem viure. I –avui, ara i aquí– la llibertat és ja inajornable. I la seva defensa, la més elemental qüestió de dignitat humana. Ens veiem als carrers del món. No han passat. No els deixarem passar. No passaran. 

Només hi som perquè hi sou. Resistim també per vosaltres. Per tots els pobles i treballadors i treballadores del món. Per respecte i dignitat. I, dempeus i enmig del carrer, us donem les infinites gràcies per la vostra solidaritat incansable. 

Amb el cap, amb el cor i amb el puny.
Ja no podem més. Per això ho podem tot.

 

Candidatura d’Unitat Popular
Països Catalans, 3 d’octubre de 2017

3 d'octubre de 2017