Reus: La CUP-Reus manifesta el seu desacord amb el model educatiu per discriminatori

La

CUP-Reus manifesta que no està d’acord amb el tipus de model educatiu

que s’està duent a terme, un model educatiu que discrimina part de la

població, ja que les escoles concertades presenten un tan per cent molt

per sota de la mitjana d’alumnes nouvinguts, i en les no concertades es

veu que hi ha una política d’admissió dels alumnes dubtosa ja que es

concentren tots aquests alumnes nouvinguts en les mateixes escoles, com

passa en l’escola Pompeu Fabra.

Creiem, doncs, que si realment es

pretén aconseguir que aquests alumnes s’integrin a la societat, tal com

sembla que es pretén a través de la creació dels Plans Educatius

d’Entorn, els Espais de Benvinguda Educativa (EBE) i les aula

d’Acollida, s’està actuant justament per aconseguir el contrari.

En relació als EBE, creiem que si el projecte de les Aules d’Acollida

té sentit és només integrant

aquesta nova proposta dins de les Aules d’Acollida que, en crear-se

tenien uns objectius que

sembla que no es tinguin en compte ara, amb els EBE: integrar

l’alumne/a a la seva classe

normal, la de referència (no l’Aula d’Acollida, on el seu pas només és

temporal), tan aviat com

sigui possible, i fer que hi passi el màxim d’hores (a l’Aula

d’Acollida només hi podia estar 12

hores setmanals), de manera que l’alumne/a havia de fer a la força, des

de l’inici, algunes

assignatures amb la seva aula de referència, assignatures com Educació

Física, Plàstica, Música,

etc. (que es poden seguir més o menys bé sense massa explicacions), per

aconseguir així que

l’alumne/a en qüestió s’integrés ràpidament en el seu grup-classe i fos

un més dels alumnes.

Ara, sembla que amb els EBE aquests objectius s’hagin oblidat perquè s’aparta l’alumne/a de

l’escola/institut, de manera que la seva integració, mentre va als EBE, és impossible; hi fa

només quatre hores, de manera que no s’aprofita prou el temps que aquest alumne/a pot

dedicar a aprendre; a part que, des d’un primer moment, es diu que no es tracta d’espais

educatius, sinó només un espai de coneixement de l’entorn, fet que només fa que perdi hores

que podria estar dedicant a aprendre realment alguna cosa, ja que aquest coneixement de

l’entorn, com de fet, tot el que es fa de cara a l’alumne/a en els EBE es pot integrar

perfectament dins de les Aules d’Acollida. I, en relació als pares, l’acollida que se’ls fa ja forma

part de les tasques pròpies d’una escola o d’un institut. Si el que es pretén és ajudar realment

als pares i als alumnes cal, en tot cas, reforçar amb dotació humana les escoles o els instituts

en si, no crear espais externs amb l’excusa d’estar fent el millor per a l’alumne/a i la seva

família. Els EBE són, doncs, en definitiva, un lamentable error, tot i que la política d’acollida

que hi ha al darrere sigui correcta. Cal vetllar més per al grau d’aprofitament dels alumnes

nouvinguts i per aconseguir que realment prosperin acadèmicament i no tant per aconseguir

que el mestre/a o el professor/a pugui fer la seva classe amb normalitat, sense patir per

l’arribada constant, al llarg del curs, de nous alumnes amb problemes de comprensió (per això

s’allarga la inserció d’aquests alumnes a l’escola/institut amb els EBE: primer EBE, després Aula

d’Acollida i, finalment, aula de referència amb totes les assignatures), que tot i que també cal

tenir-ho en compte, perquè cal facilitar el treball a tothom, s’ha de resoldre d’altres maneres,

com dèiem, amb increment de la dotació de recursos humans; un increment de recursos

humans que, val a dir-ho, també s’hauria d’aplicar per resoldre la massificació que hi ha a les

aules en aquests moments.

En definitiva, creiem que cal promoure realment la igualtat d’oportunitats i la cohesió social

entre els alumnes, per tal d’aconseguir una educació com la que, en principi, pretenen assolir

els plans educatius d’entorn: integral, contínua, arrelada, cohesionadora, inclusiva i en xarxa; i

que per aconseguir-ho cal fer-hi una inversió més gran de la que es fa en aquests moments,

sense que la crisi serveixi d’excusa per eludir aquestes responsabilitats.

Per últim, pensem que l’Ajuntament de Reus, especialment la regidoria d’educació, essent

coneixedora de primera mà de la problemàtica existent per la massificació d’alumnes

nouvinguts en diferents centres educatius, no està actuant de manera correcta per tal

d’intentar com a mínim buscar algun tipus de mesura concreta que ajudi a solucionar l’actual

situació. Cal recordar que el CEIP Pompeu Fabra porta denunciant aquesta situació des de l’any

1998 i que avui 10 anys després aquesta problemàtica que debilita a un dels pilars bàsics de la

societat cada cop afecta a més escoles de la nostra ciutat, així doncs davant la passivitat dels

diferents òrgans institucionals amb capacitat d’intervenció ens plantegem una sèrie de

qüestions: fins quan haurem d’esperar per afrontar aquesta problemàtica? Realment aposten

per la integració i per una societat igualitària?