Terrassa: El creixement té un límit

Les notícies als mitjans ens parlen aquests dies del creixement que està experimentant Terrassa: hem superat els 200.000 habitants, amb un ritme d’incorporació de població de més de 26.000 persones de 2001 a 2006, i amb récord en el lliurament de visats per a la construcció d’habitatges (1.047, per sobre de Barcelona, la segona ciutat de  la Comunitat Autònoma de Catalunya en aquest aspecte).

Tant des del govern de PSOE-ICV-ERC com a l’oposició de CiU-PP sembla

que aquesta inèrcia ja els està bé, com si fos una gran gesta, talment

com si aquesta preocupació per la mida demostrés alguna mena

d’acomplexament… Si intentem, però, analitzar el fenomen més enllà de

l’espectacularitat de les xifres, es pot veure que darrera de tot

plegat qui en surt beneficiat són les constructores, les quals estan

encantades amb la fal.lera de l’Ajuntament per edificar i ‘conquerir’

nous territoris. Només cal que ens fixem en les dades següents:

l’increment del preu mitjà de l’habitatge nou va ser el 2006 del 20% i

en menys de quatre anys el preu de l’habitatge s’ha duplicat, passant

de 1.372 euros el 2002 a 2.876 euros el metre quadrat el 2006.

Mentrestant, però, les estadístiques ens parlen de més de 13.500

habitatges buits a la ciutat (aproximadament un 18%, a manca de dades

clares per part del Govern municipal), tot plegat mentre s’invoca la

necessitat de noves edificacions però tant gent gran com joves

continuen en la més absoluta precarietat respecte a l’habitatge (manca

d’ascensors i hipoteques que s’emporten més del 50% del sou).

I és que qui de debò estima Terrassa no la vol destruir, ni la vol

desnaturalitzar perseguint un creixement que no porta enlloc més que a

la saturació i a la desaparició dels espais no urbanitzats i el

necessari i imprescindible entorn natural que fins fa ben poc era

l’enveja de les comarques veïnes (‘Com el Vallès…’). Un creixement

poblacional desmesurat com el que estem vivint, menat per l’interès cec

del màxim benefici immobiliari només pot portar a la pèrdua de cohesió

com a ciutat, a uns serveis deficients i a la pèrdua d’identitat.

Des de la CUP estem d’acord amb la necessitat de remodelació de cases i

l’edificació de nous habitatges en terrenys d’edificis antics i sense

valor històrico-arquitectònic quan la necessitat ho justifiqui.

Tanmateix, l’actual dinàmica constructora només respon a una cosa: un

control de l’urbanisme municipal sota els designis de constructores i

immobiliàries, operant sota una inèrcia de conquesta i saqueig de

l’entorn no-edificat de Terrassa, per més que el POUM ho qualifiqui com

a ‘urbanitzable’ (normatives fetes a mida).

El benestar de les persones ha de ser la primera preocupació de

qualsevol govern. És per això que cal combatre el discurs de la

necessitat del creixement continu, del creixement en el nombre

d’habitants, en la superfície construïda, en polígons industrials… El

nostre no és un discurs contra l’avenç, si no contra la irracionalitat

que vol destruir tot allò de bo que tenim a Terrassa i al Vallès, que

atempta alhora contra la qualitat de vida general.

Hem de fer una seriosa i profunda reflexió si no volem acabar essent

més que la ciutat de les  persones, la ciutat de les constructores.