Ens tornarem a veure, carta d’Anna Gabriel des de l’exili

Ja fa mesos que també les formes de comunicar-nos es veuen travessades per tot plegat. Barrots, distancies i prudències. I ja fa mesos, massa potser, que quedava pendent això; uns mots, unes línies, una forma imperfecta però potser més directa de dir-vos que us penso, que us enyoro. Que tot plegat és, com a mínim, estrany. Però que res, ni els costos ni els patiments, poden fer-nos renunciar a la defensa dels drets civils, polítics, socials, econòmics i culturals. A la defensa, per tant, del dret a l’autodeterminació, del nostre dret a construir uns Països Catalans que es surtin de la lògica neoliberal, i de la cotilla d’un règim, el del 78, que conté encara massa de la pitjor tradició imperial, repressiva i venjativa.

Em vindria molt de gust explicar-vos moltíssimes coses. De com vam decidir venir aquí, de com van ser els primers temps, de com és ara… de com es viuen alguns debats des de distància, de quins són els projectes actuals … Però també sabem que per nosaltres, la sinceritat i el cor obert, sempre topen amb massa esculls i que, per tant, la intenció amb la que es fan les coses es malbarati. Així que sense poder dir tot el que voldria, ni com voldria, intentaré, sense fer-vos perdre massa temps, explicar-vos quatre coses.

Aquest és un país, i aquesta una ciutat, en el que hi trobes gent compromesa, generosa i honesta. En la que es respiren i palpiten històries de vida travessades de conflictes, de lluites, de dignitat i també de derrotes. És un destí d’exilis, un lloc de trobada, de refugi. Us parlaria d’històries de vida precioses, perquè estan plenes de lluita; i d’altres de més tristes i de més dures…però en tots els casos, són vides que fonamenten ja la meva. Aquest és un país on hi he trobat gent que segurament mai no m’hagués creuat. I que ara formen part del meu estol de pilars. No hi tinc el moviment polític en el que he militat durant tants anys, no hi tinc casa meva, ni les quotidianitats nostres. Però com deia Galeano, queixar-se per l’absència de segons què quan ens han fet desaparèixer a tantes persones dignes i lluitadores, és com faltar el respecte al patiment.

En una entrevista recent, una diputada kurda, exiliada des de fa dos anys, deia que no acostumava a parlar dels seus sentiments, perquè quan veu com la gent pateix al seu Kurdistan sotmès a la repressió turca, oblida els seus problemes. Doncs és una mica això; obrir-se a l’internacionalisme de bat a bat, aprendre, compartir i implicar-se en la realitat que t’acull. Participar de tot allò que aquí es construeix per aquell altre món possible. Com a exercici quotidià de solidaritat. També per relativitzar els problemes propis. Per nosaltres res, per a totes tot. Perquè moltes de nosaltres, en el context del sistema-món, per molts motius, no deixem de ser en part unes privilegiades i no podem oblidar-ho.

Les mostres de solidaritat que arriben, són moltes més de les que  mai m’hauria imaginat. Suposo que perquè tampoc m’he entretingut a tenir presents les que no arriben, i gaudeixo totes i cadascuna de les que sí que ho han fet. Les cartes, els detalls, les visites o els missatges m’han acompanyat des del primer dia. I també acompanyen cada dia als de casa. Aquí i allí, hi ha persones que han desbordat de generositat. I només puc fer que agrair-ho. No, no em cansa res del que m’arriba, no s’ha de tenir por a molestar. Que hi sigueu, que la gent hi sigui, és sempre un regal. I és que qui executa la repressió ha de comptar, sempre, amb que la solidaritat més tendra i més determinada pot desbordar també els seus límits i les seves imposicions.
També se’m fa difícil explicar com és seguir l’actualitat política i veure les manifestacions de lluny, patint per la massa habitual violència policial, o esperant la llibertat de les detingudes sense poder ser a les portes de les comissaries. Hi ha un dia a dia de debat, de mobilitzacions, de presa de decisions polítiques, del que quasi només en pots ser espectadora.

Després de molts anys fent feina i militant a l’estructura nacional, i del recent pas pel Parlament, hagués tornat, com tocava i com volia, a la base. I això m’ha dut a  voler que siguin les portaveus, les estructures decisòries de la CUP, les que posin veu a tot el que vulguem dir. La CUP, l’esquerra independentista, es dota de campanyes pròpies contra la repressió i per la defensa del dret a l’autodeterminació, pels drets socials i polítics del nostre poble i per la construcció de pràctiques internacionalistes i solidàries entre pobles, i en aquestes, en les definicions col·lectives, hi hem d’incorporar ara, com el nostre moviment i el nostre poble havia hagut de fer tantes vegades, l’exili. De la mateixa manera que incorporeu la denúncia de totes i cadascuna de les formes de repressió i de solidaritat amb les persones que la pateixen. I crec que és així com ha de ser. Entre totes, tot.

En temps de fer fora comunistes de les institucions, de traginar amb les lleis contra la violència de gènere i de ser assassinades per caminar soles; en temps de presidències que deixaran per herències murs i de deixar soles davant la mort les que han construït vida enmig de la guerra; en aquests temps, crec que també és moment de saber treure el millor de cadascú. Individualment i col·lectiva. De saber com retrobar l’espai que sempre hem intentat forjar per tal de demostrar que els alliberaments no es jerarquitzen. Que és tot un sistema el que genera patiment i que conformar-nos amb el nostre benestar, construït sobre el dolor de les altres, és simplement abominable.

Per això ens necessitem organitzades i determinades, però essent part d’una resistència àmplia. Atentes als canvis que el país, i la gent, han viscut en els darrers temps, per tal de poder intervenir-hi. Atentes al que passa arreu d’Europa, arreu de la Mediterrània també, arreu del món. Ens necessitem sabent que la llibertat és no tenir por, però sent conscients que la por ha avançat, i que cal treballar-la per fer-la petita. Ens necessitem perspicaces sabent llegir els moviments de la resta d’actors polítics, sense altiveses, però segures.

Tenim un país, uns Països, que han patit molt, amb unes classes dominants que rere projectes que enfilaven grans banderes, han robat molt, han mentit molt, i han utilitzat sistemàticament les institucions i els recursos de totes per beneficiar uns pocs. Això no ha passat només als nostres països, però no podem oblidar que això, i altres factors, han fet que no només hagi crescut molt el suport a l’exercici de l’autodeterminació i a la construcció d’una república independent, sinó que de la mateixa manera, hi hagi importants sectors populars que rebutgen aquesta mateixa idea: no és només que no haguem estat capaces d’explicar encara prou clarament que el nostre projecte de República és un projecte plural i coral, un projecte d’identitats compartides, complexes i polièdriques; també hi han intervingut la por a la incertesa, incentivada pel Poder en majúscules, una incertesa que és política, social i econòmica, però també sentimental; i alhora, el rebuig i la protesta contra un determinat sector de la classe dirigent local, i el seu model d’identitat nacional després d’un cicle de corrupcions i retallades.

Crec que cal que ens escoltem molt més, cal que prestem molta més atenció, des del rigor i la sensibilitat, a l’empobriment continuat de la classe treballadora, i del nostre poble, aquest que des de fa tants segles s’ha format de gent que venia d’aquí i d’allà, de les dues ribes de la Mediterrània, i de terres endins. L’independentisme, el moviment per l’autodeterminació, necessita prestar molta més atenció a les necessitats reals de la gent, escoltar molt més. Només així assolirà la força necessària per superar totes les barreres que ens separen de poder exercir els nostres drets, les nostres sobiranies, i la nostra autodeterminació amb plenitud.

Els judicis que començaran en pocs dies, són una d’aquestes barreres. Com ho són l’injust xantatge de la presó, i la descarnada amenaça contra aquells que també seran jutjats però que no tenen el mateix focus que els que estan a la presó o estem a l’exili. Com ho són les actuacions de l’extrema dreta, com ho son les renúncies i les pors. Davant d’aquestes barreres, i malgrat ens costi, haurem d’alçar-nos – cadascú des del seu lloc, cadascuna des de les nostres possibilitats- però alçar-nos per denunciar. Alçar-nos per construir. 

No ho sé, és com ho visc i com ho veig des d’aquí. Només vull que sapigueu que els nostres encerts – i les nostres errades – són també meves. I que tota acció política que emprenguem, ha de partir de les necessitats col-lectives, de la necessitat de reaccionar de forma col·lectiva i de la necessitat de construir de forma col·lectiva. Si tot el que fem, enlloc de partir de la nostra circumstància individual, es situa en el que voldríem que fos el nostre futur, no només estarem posant la vida al centre, sinó que començarem ja a viure la vida que val la pena ser viscuda.

Molt sovint penso amb el que els indígenes de les comunitats zapatistes ens deien i de fet, m’ajuda a seguir aquí; “vayan ustedes a sus países y cuenten lo que han visto. Esa es la mejor manera de ayudarnos”. Els tinc presents quotidianament, perquè m’ajuda a seguir aquí. Expliquin perquè sóc en aquest país, denunciïn que l’estat espanyol respon amb repressió contra la voluntat d’autodeterminar-nos. Es la millor manera d’ajudar-nos.
Cuideu-vos.

Anna Gabriel

Ginebra, 22 de gener de 2019