Documents

Molt Honorable President
Generalitat de Catalunya
Sr. Carles Puigdemont i Casamajó


Des de la CUP-CC us volem fer avinents algunes reflexions a l'entorn del requeriment del govern espanyol sobre la declaració d’independència i sobre la seva suspensió.


Dèiem en el Ple del passat dia 10 d’octubre que la CUP-CC no som un actor principal en la història del nostre país i, en canvi, sí que ho és la gentLa gent amb majúscules, perquè nosaltres, quan parlem de gent, pensem i ens referim als centenars de milers de persones que van defensar els seus col·legis front la violència que va desplegar l’ocupació militar i policial. Als centenars de persones que van ser colpejades, ferides, humiliades i atemorides per la intervenció brutal de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. La gent és, també, la que va anar a votar perquè ho tenia previst; La que va votar SÍ i la que va votar NO; però també qui no ho va fer per por. La gent és la que malda per sobreviure en la quotidianitat de la precarietat i la pobresa.


Fa molt de temps que nosaltres parlem del país trencat que tenim, de la necessitat de posar-hi tots els recursos existents, i dels que es podrien obtenir redistribuint millor la riquesa per fer front a l’emergència social. Per això la gent és la que va aturar el país el passat dia 3 en una Vaga General massiva sense precedents, una massa desbordant que va sortir als carrers a condemnar la regressió alarmant de drets i llibertats.


La gent és l’única estructura sòlida que té aquest país a falta de suports explícits a nivell internacional, a falta d’un poderós teixit productiu arrelat i amb consciència de país (malgrat l’honrosa i creixent excepció de l’economia social i cooperativa), i a falta, igualment, de riqueses naturals que ens podrien situar d’una manera diferent en la geopolítica internacional. La nostra força és la gent i les seves necessitats, la gent i les seves esperances.


I no podem esperar suports explícits si no ens mantenim fermes en l’objectiu d’autodeterminar-nos. Potser n’hi ha que ara se n'adonen de que la cessió de sectors econòmics estratègics a mans privades (la tònica durant massa anys per part dels que es deien sobiranistes i, fins i tot, d’esquerres) no és la millor opció per qui es vol autogovernar. Potser ara sabem que fa massa temps que hauríem hagut de treballar per una Banca Pública, per un país recosit per la igualtat, i per un sector públic fort i capaç de suportar les amenaces d’un Estat espanyol disposat, pel que sembla, a tot. Quan parlem de superar el règim del 78 parlem de superar els altres subrrègims del 78: també el règim bancari del 78 –La Caixa, Banc Sabadell– el mateix que va bancaritzar les caixes (oi, Fainé?) que els feien ombra.


Per aquestes raons, entre d’altres, era, i continua sent, tan necessària la proclamació de la República. Perquè és el mandat dels més de dos milions de persones que, malgrat l’ofensiva amenaçadora, judicial i repressiva de l’Estat, van dir SÍ a la independència. Més de dos milions de persones que ja som República... I és també necessària per demostrar a totes aquelles que no en son partidàries, o que no s’hi posicionen, que la República obre les portes a majors consecucions de drets civils, polítics, econòmics i culturals.


La CUP-CC considerem que el passat dia 10 d’octubre vam perdre una oportunitat, però, sobretot, i a la vista de la posició immediata de l’Estat, no entendrem que la resposta al requeriment del president Rajoy no se situï en els termes del mandat popular que vostè va assumir el passat dimarts: el del respecte a l’exercici del dret a l’autodeterminació que es va expressar a les sofertes urnes del passat 1 d’Octubre. Només a través de la proclamació de la república serem capaces de respectar el que la majoria va expressar a les urnes. Només proclamant la república serem capaces de situar-nos com un actor disposat a tutelar els drets civils i polítics de la població encara greument amenaçats. Només amb la república possibilitarem generar esperances inexistents al si de l’Estat espanyol de les autonomies, no només per a les catalanes del Principat, sinó per al conjunt dels Països Catalans i la resta de pobles de l’Estat. Només així podrem fer que la intervenció d’actors internacionals es faci a partir de que se’ns reconegui com a subjecte polític.


Respondre d’una altra manera al requeriment del President Rajoy suposaria avalar totes i cadascuna de les seves amenaces, el seu menyspreu i la seva repressió, i suposaria tornar al redós de la legalitat constitucional espanyola amb el qual la majoria social va resoldre trencar. L’Estat, el seu poder judicial, el seu poder militar i policial, però, sobretot, els partits polítics que, en els darrers dies, s’han mostrat absolutament contraris a permetre el dret a l’autodeterminació, sumen una majoria reforçada al Congrés Espanyol i estan disposats a seguir negant-nos drets i llibertats, emparats en una Constitució Espanyola deslegitimada i sabent que tenen els poders econòmics i la UE al seu costat.


Certament, nosaltres no tenim grans poders econòmics, ni la UE està disposada a admetre que el dret a l’autodeterminació és un dret fonamental dels pobles. Però no és menys cert que restar immòbils davant les seves amenaces, les seves negacions, i la seva autoritat, no ens permetrà d’existir com a poble, no ens permetrà de governar-nos, i tampoc no ens permetrà d’avançar en la consecució de més drets i llibertats. Sinó perdre'ls. En definitiva, fer el que recomana el poder (també amb majúscules) no permetrà que la gent sigui un actor principal en la història d’aquest país.


Nosaltres creiem que la resposta al requeriment de l’Estat ha de ser clara: si la mediació internacional ens portés a haver de suportar el desplegament policial i militar, a dur-nos a tribunals amb acusacions gravíssimes, que comportin altes penes de presó i multes impagables; si la mediació tolerés que hi ha hagi més de 900 persones ferides per voler simplement votar i, a canvi, tan sols demana a l’Estat que obri una ponència al Congrés per valorar la reforma de la Constitució espanyola, sense cap garantia que aquesta generi nous marcs de respecte pels drets civils i polítics, també de les minories; si és així, si la mediació internacional ha de servir per això, ja podem donar per tancada l’esperança en aquesta mediació internacional.


Si pretenen seguir aplicant, ara ja amb requisits formals acomplerts, les previsions de l’article 155 de la Constitució espanyola, i ens volen seguir amenaçant i emmordassant, que ho facin amb la República ja proclamada. Per ventura, seguirem sense suports de mercats i estats, seguirem sense grans riqueses naturals, i sense uns poders econòmics que ens donin suport, però ho farem amb la gent i amb les seves esperances i amb tota la seva dignitat.


Per la república catalana, la república de la gent!


Cordialment,
CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR-CRIDA CONSTITUENT

Als Països Catalans, herència de pertànyer a l’Estat Espanyol, les dones encara estam sotmeses al control reproductiu per part de l’Estat. Ja que, tot i tenir una llei prou garantista que permet avortar de manera lliure i gratuïta durant les primeres 14 setmanes d’embaràs a les dones majors d’edat, cal assenyalar i denunciar totes les seves mancances.  

Per començar, només hi poden accedir les dones majors d’edat, les menors, necessitaran autorització dels seus tutors per tal de poder exercir el dret d’autodeterminar-se. Aquest va ser un gran retrocés, impulsat ara ja fa uns anys per la contra-reforma de l’avortament que va proposar l’exministre Gallardón, la qual, el moviment feminista vam aturar després de mobilitzacions massives arreu de l’Estat. Tot i aturar el gran gruix d’imposicions retrògrades que xocaven frontalment amb els nostres drets, es va aprovar la prohibició que les majors de 16 anys poguessin avortar sense l’autorització dels seus tutors. Aquesta norma deixa en una evident situació de desemparament a les joves, les infantilitza i les deixa a l’albir dels desitjos dels seus tutors.

És important també assenyalar la desprotecció que pateixen algunes de les dones migrades, ja que les que resideixen de manera il·legal a l’Estat Espanyol, no poden accedir a un avortament gratuït, quelcom que desprotegeix a persones amb greu risc d’exclusió social i les condemna a endeutar-se per pagar els preus abusius de la sanitat privada.  

La llei actual està farcida de violència institucional. Primer, quan una dona comunica el seu desig d’interrompre el seu embaràs, les professionals de la salut tenen el deure legal d’informar de totes les opcions i ajuts existents en cas que vulgui tenir la criatura. Segon, han de passar 3 dies entre el moment en què es comunica el desig d’avortar i el moment de la intervenció mèdica. Aquests dies s’anomenen “període de reflexió”.

Hem de ser molt conscients que quan una dona pren la decisió de recórrer a les professionals per tal d’iniciar un període d’interrupció de l’embaràs, no és fruit d’un arravatament i no és una decisió fàcil. És una decisió estigmatitzada a la nostra societat, que culpabilitza a la dona per no haver estat “prou responsable” a l’hora de gaudir de la seva sexualitat. Per això, el fet que en diversos moments del procediment es torni a qüestionar la lliure decisió de la dona són fets que ens infantilitzen i atempten contra el nostre dret a decidir lliurement, perquè s’està qüestionant una decisió completament racional, emmascarant-la de quelcom emocional i visceral.  

El dret a una plena sobirania reproductiva és clau en un context de crisi, de creixement exponencial de la pobresa entre les dones treballadores i especialment entre les dones més joves. Hem d’emfatitzar que el control sobre els cossos de les dones, i per tant, el control de la nostra fertilitat i les nostres vides està al servei del capitalisme i de la seva necessitat de mà d’obra barata. Per això des del feminisme anticapitalista necessitam parlar de dret al propi cos, d’avortament lliure i gratuït. L'exercici ple i efectiu de les nostres Sobiranies Reproductives implica exigir no només que sigui lliure i gratuït, sinó que també estigui garantit per la sanitat pública. La derivació sistemàtica de les interrupcions voluntàries de l'embaràs a clíniques privades no només continua tractant com “anormal” un dret al propi cos, sinó que afavoreix la seva eliminació davant eventuals retallades sinó que debilita un sistema sanitari públic i de qualitat integral i universal, en favor de butxaques privades.  

El dret a l'avortament, afecta a més de la meitat de la població en aquest sentit ha de ser considerat un dret humà inalienable i els estats han de vetllar perquè de forma lliure i gratuïta i segura les dones puguin exercir-lo. Donar cabuda a la xarxa pública als metges objectors de consciència vindria a ser el mateix a tornar a posar crucifixos i resa el pare nostre a les escoles públiques.  

Durant aquesta jornada tampoc podem oblidar a les Feministes Encausades. Les set companyes de l’Esquerra Independentista de Mallorca a les quals se les va condemnar per un delicte contra la llibertat religiosa arran d’una protesta feta en una església, en el marc de les mobilitzacions per aturar la contrareforma de l’avortament de l’exministre Gallardón. Durant tot el procediment judicial es van enfrontar a un evident judici polític que tenia com a únic objectiu la repressió del moviment feminista en la convulsió política del moment. Judici que va acabar amb cinc condemnes d’un any de presó, una condemna de 100 hores de servei comunitari (a la persona menor) i una absolució. Actualment el cas està en via de recurs al Tribunal Suprem. La lluita no ha acabat companyes, perquè defensar l’avortament lliure i gratuït no és cap delicte!  

Restem en alerta, l'ofensiva de la llei Gallardon no és un fet aïllat sinó que respon als interessos d'una forta i antiga aliança entre l'espanyolisme més ranci i l'ultra catolicisme. I es pot reprendre des del moment que per part de la ministra de sanitat del PP, Dolores Montserrat, ha nomenat com a directora del gabinet d'igualtat a l’antiavortista i membre de l’Opus Dei, Julia Micheo.  

Les dones dels Països Catalans ens reivindicam insubmises a les lleis que ens constrenyen, que en tracten com bestiar, que pretenen controlar la nostra sexualitat i que vulneren els nostres drets. Per això aquest any tornarem a sortir al carrer i seguirem batallant per nosaltres, per totes les companyes dins les nostres fronteres, però també per les que estan fora i comparteixen un destí diferent perquè:  


  El nostre cos, un camp de batalla! Per un avortament lliure i gratuït!  

Pàgines