Projecte CASTOR: privatització dels beneficis i socialització de les pèrdues

La plataforma Castor és el cas paradigmàtic de les infraestructures faraòniques que han aparegut de forma sistèmica arreu del territori per satisfer els interessos individuals i de les elits polítiques i econòmiques. Es tracta d’un sistema d’emmagatzematge de gas situat al fons marí, a uns 20 quilòmetres de la costa de Vinaròs, propietat de l’empresa Escal UGS, i que va provocar un miler de terratrèmols que van afectar a diversos pobles de les dues ribes del Sènia.

La concessió de la construcció i la gestió de la plataforma es va fer sense concurs ni concurrència pública, atorgant-se clau en mà a la societat Escal UGS, presidida per Del Potro (home de confiança del multimilionari canadenc Ned Goodman) i participada en un 66,67% per ACS, empresa de Florentino Pérez i que apareix als papers de l’extresorer del Partit Popular, Luís Bárcenas. 

El projecte Castor, des del seu plantejament inicial fins a la seva execució ha representat l’essència del capitalisme patriarcal: la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues. El projecte va ser aprovat per Reial Decret, sense cap estudi previ de l’impacte ambiental i sense un informe sobre els moviments sísmics que podria provocar la injecció de gas a la zona. 

L’any 2013, després de sis mesos d’injecció de gas es va iniciar una crisis sísmica que va arribar a superar el grau 4 de l’escala de Richter. El llavors ministre d’Indústria del govern de Zapatero, José Manuel Soria, va haver d’ordenar la paralització dels treballs. 

A pesar de que col·lectius i moviments socials havien avisat de les nefastes conseqüències que podria comportar la seva construcció i operació i de la no realització de cap estudi previ, uns mesos després de la paralització dels treballs, el Consell de Ministres va anunciar que pagaria una indemnització de 1.350 milions d’euros a Escal, que van ser ingressats al compte corrent de la constructora un mes més tard. 

La indemnització que amb interessos supera els tres mil milions i mig d’euros, pagada per l’Estat espanyol i finançada per bancs com el Santander, Bankia i Caixabank, ha de ser assumida durant 30 anys pels ciutadans a través del rebut del gas, en un context de crisi energètica. 

Actualment, el projecte CASTOR ens deixa una mega estructura en hibernació sense cap utilitat pública i amb un gran impacte mediambiental i paisatgístic i desenes de persones imputades per prevaricació mediambiental. 

I és que la Plataforma Castor, no és un cas aïllat, un error puntual, és una constant en un territori ple d’infraestructures aparellades a desorbitades inversions a càrrec de l’erari públic: autopistes desertes, trens d’alta velocitat amb destinació al no-res o aeroports sense avions… Infraestructures privatitzades i tractades sota la lògica mercantil que no responen a les necessitats reals de la població sinó als interessos de les elits extractives que veuen en aquests macroprojectes sense sentit un actiu més que rentable a costa de fer negoci amb els recursos naturals i amb els béns comuns.