Franco no ha mort: règim o ruptura independentista

Enguany, l’Estat espanyol commemora els 50 anys de la mort de Franco com si fossin “50 anys de democràcia”. Aquesta celebració pretén ocultar el que realment ha estat mig segle de continuïtat política: un règim que no va trencar amb el franquisme, sinó que el va reformular sota una aparença democràtica. Una monarquia imposada, l’oblit i la impunitat de tots els crims del franquisme i del postfranquisme, un sistema judicial descaradament hereu de l’estructura feixista i una repressió a la dissidència són els elements que avui segueixen sostenint l’Estat espanyol i el règim del 78.

La Transició que ens volen fer creure és la d’un procés modèlic, però el que realment es va fer va ser un pacte per blindar els privilegis de les elits franquistes i impedir que els pobles mai poguessin ser sobirans. El famós “atado y bien atado” no era una frase retòrica: les estructures autoritàries es van mantenir intactes, i les institucions actuals encara es conformen a partir d’aquells pactes intocables.

On aquesta continuïtat és més evident és en la qüestió nacional. L’Estat espanyol manté el dogma de la unitat espanyola i criminalitza qualsevol projecte d’autodeterminació dels pobles que manté presoners. La tardor del 2017 i el desafiament independentista que el poble català va protagonitzar va demostrar que, davant un poble que vol decidir, l’Estat respon igual que sempre: amb violència, persecució judicial i la legitimació política d’una monarquia hereva del franquisme. L’espanyolisme desfermat i avalat per la monarquia, l’Església, l’Ibex-35 i les institucions “democràtiques”. 

Cinquanta anys després, les oligarquies econòmiques, el poder judicial i la dependència dels interessos del capital i de l’OTAN continuen definint els límits de la democràcia espanyola. És un insult parlar de democràcia en un estat amb milers de fosses sense obrir, amb artistes empresonats per una judicatura catalanòfoba, masclista i racista, amb una ultradreta feixista impune, normalitzada i participant de tots els debats polítics i amb un aparell repressiu que actua amb la mateixa lògica que ho feia durant la dictadura. Un estat que es disfressa de demòcrata fent veure que la nostra llengua és respectada mentre que en la vida quotidiana, els catalanoparlants tenim serioses dificultats a poder viure en la nostra llengua i les agressions lingüístiques segueixen a l’alça.

Per això, reclamar memòria no és només mirar enrere; és entendre que no hi haurà democratització real sense ruptura. És mirar al futur   pensant en la nostra terra i l’anhel necessari de llibertat. No és possible democratitzar l’Estat espanyol sense que els pobles oprimits exerceixin l’autodeterminació. Aquesta és la condició de possibilitat per obrir un futur de llibertat, justícia social i igualtat. El camí, com sempre hem dit, és la independència dels Països Catalans i de tots els pobles oprimits de l’estat.Cinquanta anys després, el dilema continua sent el mateix: Franco no ha mort. Règim o ruptura independentista. I nosaltres triem la ruptura: la construcció d’uns Països Catalans lliures, feministes, ecologistes i socialistes.