Comissió d’Economia | El control financer, un element bàsic per la sobirania

Intervenció de la diputada de la CUP Crida Constituent, Maria Sirvent, a la sessió informativa de la Comissió d’Economia i Hisenda amb el conseller d’Economia​: 

Anàlisi

Si volem contextualitzar la situació econòmica al principat i als Països Catalans, hem de parlar del sistema econòmic imperant. En les darreres dècades tan als Països Catalans, com al conjunt del sud d’Europa, el capitalisme patriarcal construït sobre l’explotació de la classe treballadora i especialment de les dones treballadores i dirigit i aplicat per les institucions europees, espanyoles i autonòmiques en concertació amb les elits polítiques i econòmiques, d’aquí i de fora, ha trinxat el territori i ha privatitzat bona part de les infraestructures i sectors bàsics, degradant així els drets i el patrimoni de totes per a benefici d’uns pocs.

Aquest procés ha anat acompanyat del desmantellament del teixit productiu i del sector primari, centrant la vida productiva en el monocultiu turístic, l’especulació immobiliària i en el finançament de l’economia, podem observar que el creixement econòmic dels darrers 20 anys s’ha concentrat en el sector serveis i en la construcció en detriment de la indústria i del sector primari.

La manca de capacitat per generar ingressos de les administracions públiques a causa de la  disminució de l’activitat econòmica i una opció deliberada dels diversos governs catalans i espanyols per les polítiques fiscals regressives pròpies del neoliberalisme, s’hi han sumat els problemes estructurals que provoquen una manca de recaptació (baixa pressió fiscal a les grans fortunes i multinacionals i el frau fiscal) amb el resultat final, d’un gran endeutament, a uns interessos abusius, de gairebé totes les administracions públiques amb la banca i fons internacionals. 

Si ens referim concretament als pressupostos de la Generalitat: 

– En relació als ingressos: les polítiques públiques de redistribució de la riquesa son inexistents. Els ingressos de la Generalitat s’obtenen en gran part mitjançant el pagament d’impostos, impostos que suporten les classes treballadores tenint en compte els instruments d’evasió fiscal perfectament legals dels que disposen les grans fortunes, sense entrar en el que suposa el frau fiscal. Els ingressos que s’obtenen mitjançant el pagament d’impostos indirectes – aquells que graven els serveis o productes que es poden comprar independentment de la renda de qui paga – superen els ingressos que s’obtenen mitjançant el pagament d’impostos directes – que graven directament la renda o el patrimoni personal, com per exemple: l’IRPF o l’impost sobre successions i donacions.

– En relació a les despeses: la partida del deute públic representa gairebé un 18% del total del pressupost de la Generalitat, molt per sota de la partida dedicada a ensenyament. Per exemplificar millor: la partida relativa al deute públic és major inclús que la suma de les partides de despeses dels departaments de Cultura, Ensenyament, Treball i Afers socials i Transparència en el seu conjunt. Si mirem el total pressupostat i comparem el total de despesa previst en el pressupost del 2017 veiem com la despesa prevista pel capítol II «11.671M€» relatiu a béns i serveis és superior a la despesa prevista pel capítol 1 «9.929M€» remuneració de personal, fet que ens demostra com s’està produint una descapitalització del sector públic en favor del sector privat

La consolidació de les privatitzacions i l’aprimament del sector públic s’accentuà quan les administracions veieren que el deute – contret en bona part per a fer inversions de dubtós interès general durant els anys de bonança- era impossible d’assumir. Va ser llavors quan es van treure a la venda a preu de saldo part de les estructures públiques, que van anar a parar, en molts casos, a les mans d’aquells mateixos actors amb qui s’havia contret el deute. 

Veiem aleshores com les elits que es van beneficiar del cicle de finançament de l’economia a l’escalf de la bombolla immobiliària fan el seu agost amb les privatitzacions a preu de saldo del patrimoni públic que  ha estat progressivament subhastat i trossejat fins i tot la part que garanteix els serveis bàsics que avui, constitueixen una suculenta font d’ingressos per uns quants que els gestionen des d’una perspectiva mercantilista, fet que ha acabat amb l’accés universal a serveis tan essencials com la sanitat o el servei d’abastament d’aigua, per posar alguns exemples. Això suposa una pèrdua de sobirania de tota la població. Esdevé una fal•làcia parlar de la sobirania en un país amb la gestió de l’aigua, l’electricitat –i la resta d’energies-, les comunicacions, les principals infraestructures i bona part dels serveis públics resten privatitzats. Però, la manca de serveis públics de qualitat impedeix també la socialització dels treballs de cura, i mentre uns pocs s’enriqueixen amb la seva gestió a costa de la qualitat dels serveis necessaris per la sobirania i la reproducció de la vida, se’ns trasllada la responsabilitat del manteniment de la vida a les dones en base a una injusta divisió sexual del treball, que esdevé un pilar fonamental en el manteniment del sistema capitalista patriarcal que mitjançant l’acumulació per despossessió sobreviu gràcies a la doble explotació de les dones. 

Se’ns vol fer creure que la “recuperació” està en marxa. La veritat, però, és que ens trobem davant d’una realitat social devastada. Mentre es parla de la baixada de la taxa d’atur al principat, la precarietat del treball és sagnant, segons les dades del departament de Treball publicades a l’Idescat de la totalitat dels contractes registrats el 2017 el 36% tenien una durada màxima d’un mes, mentre la participació de la renda salarial del total del PIB es redueix progressivament, els beneficis empresarials augmenten. 

El desenvolupament del capitalisme durant aquests anys ens ha conduït al col·lapse social i ecològic i a societats cada cop més autoritàries. A això hi hem d’afegir que vivim en un país sense una banca pública potent i on tot el sistema financer – a qui s’ha donat el monopoli absolut de la política monetària i financera- actua només en benefici propi i en la majoria dels casos en contra del bé comú. Una banca que ha rebut ajudes multimilionàries mentre expropiava l’habitatge a milers, en una bona metàfora de les relacions que ens governen.

Per a nosaltres la reivindicació independentista esdevé una oportunitat per superar aquest marc i millorar les condicions de vida de la majoria popular i treballadora, nosaltres no hem vingut al Parlament a fer autonomisme ni a gestionar les engrunes d’una autonomia intervinguda per les regles del mercat i l’aparell de l’Estat espanyol que actua com un instrument d’assegurament del sistema. 

No participarem d’un recanvi d’elits ni d’una segona transició pactada per dalt, un nou encaix dins de l’estat espanyol ens condemnaria a seguir patint misèria i precarietat en el marc d’unes autonomies que s’han demostrat un instrument de cristal·lització de privilegis dels de sempre en contra de la majoria de la població. Tampoc participarem d’una república catalana que suposi la reproducció dels mateixos interessos de classe però en un altre marc institucional, nosaltres veiem en la reivindicació independentista l’oportunitat de construir un nou estat en base a un veritable projecte emancipador basat en una aposta política centrada en donar cobertura a les necessitats que el mercat capitalista no pot garantir. 
En aquest sentit, volem avançar cap a un projecte transformador del sistema productiu cap a un model que vinculi la producció amb les necessitats socials i materials i permeti el desenvolupament humà. L’objectiu del sistema productiu ha de ser doncs, la reproducció ampliada de les persones: la producció de tot allò necessari per cobrir les necessitats estarà en sintonia amb els processos de reproducció de la vida. 

Proposta de la CUP-CC

Per assolir aquesta finalitat, és necessari a curt termini: 

a) Internalitzacions

Revertir les externalitzacions mitjançant la creació d’un fons estructural que ha de servir per assumir la prestació de serveis públics mitjançant la gestió directa i democràtica apostant per un sector públic fort que prioritzi els processos de reproducció de la vida reclosos en l’àmbit domèstic i assumits per les dones amb l’objectiu de socialitzar i per tant donar cobertura a les tasques de cura d’envelliment i sociodependència. 

b) Impagament del deute i desobeir el topall de dèficit i la regla de la despesa

Desobeir el topall de dèficit o la regla de la despesa que ens marca la LPGE  o el FLA, que són instruments que sotmeten a les autonomies i la seva necessitat de finançament als designis de l’estat central i al pagament del deute imposat per la Troika. 

c) Redistribució de la riquesa

Incrementar els impostos del patrimoni improductiu i els estrats de renda més elevats, en el marc d’una reforma fiscal progressiva que tingui en compte la renda i el patrimoni del contribuent.

d) Fomentar una demanda interna vinculada al benestar i l’ocupació

Enfortir, expandir i articular l’estructura productiva existent, per generar una veritable xarxa productiva nacional, que combini l’activitat de les grans empreses amb l’expansió i l’estímul de les empreses de caràcter més local i integri en la dinàmica productiva les diferents propostes cooperatives i d’economia social. Des de la generalitat cal endegar i enfortir projectes com el programa de suport al cooperativisme que es desenvolupa des del departament de treball. 

e) Millorar les condicions laborals de les treballadores 

Treballar per millorar les condicions laborals de les treballadores revertint la visió de la millora de la competitivitat basada en la disminució de costos laborals, tenint en compte que els salaris són una de les principals fonts de la demanda amb l’objectiu de fomentar el consum i la inversió interna, impulsant una despesa pública que actuí com a palanca de dinamització de la demanda i l’ocupació de qualitat.

f)  Crear una banca pública

L’àmbit financer és una part central de l’entramat econòmic d’una societat. El protagonisme i la centralitat que les finances han assumit en el capitalisme, sobretot a partir del procés de reestructuració econòmica iniciat durant la dècada dels setanta, han fet que aquestes s’allunyessin de forma radical (sobretot han esdevingut l’element dinamitzador del cicle especulatiu financeritzat) del paper que haurien de jugar en la dinamització d’una economia equilibrada, centrada a satisfer les necessitats humanes i d’acord amb els equilibris ecològics del planeta.

En l’objectiu de recuperar el control sobre l’àmbit financer i entroncar-lo amb una activitat econòmica equilibrada, la banca pública hi hauria de jugar un paper estratègic subordinat. El rol que que ja estan jugant sectors com les cooperatives de crèdit també és molt important, sobretot per finançar projectes de caire social de menor escala.

La banca pública hauria d’esdevenir un dels instruments principals a l’hora d’ajudar a plasmar els eixos centrals de desenvolupament que haurien d’esdevenir la força tractora de la dinàmica econòmica i productiva del país.