Discurs d’Anna Gabriel en el debat de la qüestió de confiança a Carles Puigdemont

David Fernàndez Ramos, diputat encarregat de fer el discurs al Ple d’investidura del 21 de desembre de 2012, començava dient, al principi de tot de la intervenció, que en aquell dia havien mort 80.000 persones de gana. I que l’endemà, en moririen 80.000 més. Som allà mateix.

De fet, ni tan sols podem dir si la xifra puja o baixa, perquè en molts països els censos de població son estimats, poden oscil-lar d’uns quants milions de persones… i per tant… i en resum, continuen morint centenars de milers de persones…. només de gana.

La FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació) ja fa anys que diu que 30.000 o 40.000 milions d’euros a l’any servirien per eradicar la fam extrema al món. Però no ho fem. Es va donar 30 vegades aquesta xifra als bancs nord-americans perquè continuessin funcionant.

Es diu capitalisme, es diu sistema pervers i caníbal, i mereix que pensem si totes i cadascuna de nosaltres estem fent tot allò que està a les nostres mans, i més, per combatre’l.

I per què comencem per aquí? Perquè la CUP-AE, aquell dia, va iniciar la seva activitat política a la cambra de representació autonòmica, és a dir, a una part dels nostres Països Catalans.

I des d’aquell dia, ens ha mogut el mateix, exactament el mateix; fer efectiu el dret a l’autodeterminació, fer real la independència i fer entendre que aquesta difícilment serà real si no cerquem una alternativa al sistema capitalista patriarcal. Sí, sistema patriarcal, que en traducció concreta és el judici que avui es celebra contra les feministes de Palma, a qui demanen 4 anys de presó. Sí, sistema patriarcal, que en traducció concreta son les agressions sexuals que pateixen les dones enmig del carrer o en plenes festes de la Mercè. Ens mou, per tant, el mateix; aconseguir dotar-nos de nous marcs de relacions ètics i polítics.

La CUP-CC, que som aquí representant més de 330.000 persones, venim de lluny, ho dèiem també aquell mes de desembre de 2012. En aquell moment, el trajecte caminat ens va portar a votar en contra de la investidura del President Mas. Pocs temps després, el gener del 2016, vam donar 8 vots favorables i dues abstencions a la investidura del senyor Carles Puigdemont.

I tot el camí recorregut, el que ve de lluny, però també el més recent, l’hem fet, bàsicament, amb el nostre esforç, la nostra perseverança, la nostra militància i sobretot, la nostra paraula i la nostra coherència. No tenim massa més. No tenim poder ni poderosos.

Tenim les mans, el nostre capital, i tenim una cultura política que volem preservar; perquè prenem les decisions de forma col·lectiva i n’estem orgulloses. I sabem que algunes ens voldríeu jeràrquiques i subordinades. Però som assembleàries i crítiques.

“Qui no estigui disposat a donar suport als Pressupostos que no em doni la confiança”, deia vostè ahir mateix.

Nosaltres mai no hem rebutjat la possibilitat de donar suport a uns pressupostos. No ho vam fer així durant la negociació dels passats mesos de maig i de juny; per això vam negociar fins a l’últim minut – sense gaire èxit- és veritat. Precisament per això, i com és natural, ara tampoc no rebutjarem d’entrada la possibilitat de donar suport a uns pressupostos que permetin tancar la legislatura.

Que quedi clar, però, que votar aquesta confiança que avui votarem no els dóna a vostès carta blanca per poder emprendre una pressió política que pretengui obligar a ningú aprovar uns pressupostos en què no creu.

Com vostè sap, com sap tothom, entre dues persones, i tampoc entre dos grups, i menys encara entre grups complexos, antagònics en moltes coses, la confiança no és unidireccional, sinó que és d’anada i tornada, i es construeix.

Sobretot entre grups que només comparteixen alguns objectius, però que no comparteixen una visió de la societat ni de la forma d’organitzar-ne els seus recursos.

Es construeix, com deia, sobre la base de l’intercanvi honest de parers i sobre la base de la disposició a arribar a acords.

Per això responem ara mateix que és clar que estem disposades a donar suport als Pressupostos, però com vostè pot comprendre ben naturalment, no votarem uns pressupostos abans de veure’ls, i tampoc votarem uns pressupostos que reprodueixin els pressupostos als quals ja vam dir que no el passat mes de juny.

Avui votarem que sí a la Qüestió de Confiança que vostè ha plantejat, i ens obrim d’aquesta manera a la possibilitat de fer avançar aquesta legislatura que, per nosaltres no pot deixar de ser excepcional, ja que és la legislatura en la que el poble de Catalunya ha de poder exercir, finalment, el seu dret a l’autodeterminació.

Aquest és el principal sentit d’aquesta legislatura, sempre ho hem defensat, i creiem que així ho va entendre la majoria popular el passat 27 de setembre, ara fa un any. I és cert, estem molt d’acord amb vostè, senyor President, quan vostè diu que els pressupostos són un element clau en aquest tram final de la legislatura.

Creiem que han de ser un element clau, i esperem que contribueixin a construir aquesta cadena de confiances de què vostè va parlar ahir, en la mesura en què siguin un instrument per tal d’augmentar la base social independentista. Base social que necessita de cohesió nacional i de justícia social.

Un instrument per consolidar una majoria social que identifiqui el projecte independentista amb un projecte que vagi més enllà d’un canvi de banderes, que vagi més enllà d’un canvi de legisladors i de governants, i que es visualitzi, per part d’una majoria social, com un projecte econòmic, social i cultural orientat a la satisfacció de les necessitats d’aquestes majories, i nascut de la voluntat d’aquestes mateixes majories.

Han de ser, per tant, uns pressupostos que siguin una eina per guanyar el Referèndum.
I perquè puguem guanyar el referèndum d’independència, la idea del referèndum ha de poder ser associada a un projecte de progrés, un projecte de majories, un projecte orientat a beneficiar-les, i no un projecte que, com els trenta anys d’autonomisme, estigui orientat a beneficiar i protegir els interessos d’unes elits sovint corruptes i sempre compromeses amb el mateix estatus quo que ens ha negat el dret a l’autodeterminació, alhora que facilitava que els rics fossin cada vegada més rics, mentre la pobresa anava en augment.

Per aquest motiu, insistim, els pressupostos poden ser per nosaltres també una eina molt necessària per portar la legislatura a bon port. Però no qualsevols pressupostos.

Necessitem, aquest país necessita uns pressupostos concebuts com una eina de redistribució de la riquesa, i per tant, que exigeixin una major contribució a aquells que més tenen, per tal de posar aquests recursos al servei de les majories, i en especial d’aquelles que menys tenen.

El català, o catalana, més ric, de qui a Oxfam Intermón no revelen el nom, posseeix tanta riquesa com les 155.000 famílies més pobres.

El 2014, segons l’Ajuntament de Barcelona, el barri més ric de la ciutat era Pedralbes, amb un índex de 257 sobre una mitjana de 100 a Barcelona. Mentrestant, el barri menys afavorit era la Trinitat Nova, amb 34,7. Això suposa una diferència de 7,2 vegades. Doncs bé, abans de la crisi, la diferència entre els dos barris –també als extrems– era de 3,9 vegades. La xifra és substancial i estalvia qualsevol comentari.

El Barcelonès té una renda mitjana per càpita de 18.100 euros, la comarca del Montsià, en canvi, 11.200. La xifra és substancial i estalvia qualsevol comentari.

El rescat bancari ha costat més de 3600 euros per habitant dels Països Catalans. Mentrestant, 57.000 milions d’euros és la xifra del frau i l’espoli fiscal als Països Catalans. La xifra és també substancial i estalvia qualsevol comentari.

Si no es demana més a aquells que més s’han enriquit, a aquells que més tenen, serà impossible corregir la tendència a fer una societat en què cada vegada hi ha menys gent que concentra més recursos, i en què cada vegada més gent es veu més exclosa, i cada vegada hi ha més pobresa.

Necessitem, aquest país necessita, uns pressupostos que posin dics de contenció a les polítiques d’aprimament dels serveis públics i de privatització d’allò que és propietat de totes i que està al servei de totes.

Nosaltres som materialistes, però no materialistes vulgars. Nosaltres creiem en l’economia moral. Una economia basada en l’equitat i la justícia.

Basada en els principis de la cooperació mútua per sobre del lucre personal. Les persones no som merament agents econòmics. No som una massa anònima que compra i que ven, sinó persones carregades de necessitats materials i morals.

Nosaltres considerem que, en l’activitat econòmica, i en la intervenció pública sobre l’economia, hi ha accions legítimes i accions il·legítimes, com el fer-se milionari amb la gana de la gent o consentir, amb mesures austericides, que la gent passi gana i que vegi la seva condició humana arrossegada per terra.

Això demanarem al govern, a l’hora d’aprovar uns pressupostos. Començar a revertir les polítiques nefastes que han conduït a que els interessos privats posin cada vegada més les seves lògiques de maximització de beneficis, allà on caldria un blindatge que exclogués aquestes lògiques i es centrés en el servei públic, gratuït i universal: perquè la sanitat i l’educació són drets i no mercaderies; perquè la salut de totes i l’educació pública son un bé preciós que no pot estar al servei de lògiques de beneficis, que no pot segregar per sexes i que no pot estar en mans de congregacions religioses.

I recordeu també que algun dia podrem fer una romeria als terrenys de La Caixa per recordar que un dia va perillar la independència per un govern que va confondre el mandat del 27S amb aprovar sí o sí operacions especulatives buides d’interès social (estem parlant de Barcelona World).
“Fem un reset deia vostè i demanem-nos si volem continuar”.

Nosaltres, sí. Per tant, deixeu d’alimentar aquells que pensen que s’haurien d’haver corregit els resultats de les eleccions del 27S, aquells que clamen vendetta contra la CUP. Aquells mals assessors que us deien que si ens estomacàveu ens eliminaríeu.

Per tant, treballem, culminem la legislatura i fem allò possible per tal que pugueu, com vostè desitja, governar bé. I governar bé vol dir posar tots els mecanismes al servei de l’autodeterminació del nostre poble i del seu exercici concret. Governar bé és culminar la legislatura havent articulat la primera fase del procés constituent, la que mostrarà que la República serà popular.

No hem vingut, per això, a parlar de nosaltres, però sí que necessitem que el país ens senti dir, amb humilitat però amb el cap ben alt, que nosaltres, senyors i senyores, no som gent que faltem a la nostra paraula. I vostès ho saben. Per això necessiten maquinàries generadores de relat, per fer prevaldre la vostra veritat. Per fer-nos quedar com a gent que falta als compromisos. Però sabeu que no és veritat.

Però no hem vingut a parlar de nosaltres, i de fet, tampoc, a parlar de vosaltres. Ni hem vingut a replicar quins poden ser els motius reals del perquè es va proposar la qüestió de confiança. Ni hem vingut a contestar algunes afirmacions que s’han fet, en els darrers mesos, sobre si posem pals a les rodes o si mereixem o no tenir iniciativa política.

Però és que no hem vingut a parlar ni de nosaltres ni de vosaltres, hem vingut a parlar d’alguna cosa que va més enllà de l’avui, l’ara i l’aquí.

Hem vingut a parlar de llibertat, de poder popular i de justícia social.

Entenem que hi ha les condicions materials i de context per fer d’aquest racó de la riba de la Mediterrània un espai de llibertat en una UE que tendeix a restringir-les.

Una UE fortalesa, presó i camp de concentració vergonyant. Una UE que expulsa la gent que fuig de guerres, gana i terror. Una UE que ja compta amb una desena de països en els que governa l’extrema dreta i que a poc a poc en practica la xenofòbia i el racisme a escala institucional.

Una UE que sota el principi de no ingerència en la vida domèstica dels Estats, acaba avalant la vulneració de drets humans i col·lectius. Perquè és també en clau feminista que denunciem la UE, perquè cap política hauria de ser domèstica, privada, reservada a l’únic arbitratge dels Estats.

Perquè aquesta UE neix i es forja per reservar a l’àmbit privat, domèstic, conflictes que haurien de ser de l’interès de qualsevol institució democràtica.

En aquesta racó de la riba de la Mediterrània, uns Països Catalans esdevenen, per nosaltres, projecte transformador i d’alliberament.

Impugnar el règim del 78 és també impugnar el seu mapa, la seva cartografia de poder, la imposició de la prohibició d’establir llaços de cooperació entre territoris que es voldrien caminant plegats.

En aquest racó de la riba de la mediterrània, hi ha les condicions materials i de context per fer efectiu el dret a l’autodeterminació. Amb l’empara del dret internacional, amb la negació de la legalitat actual vigent a l’Estat espanyol i amb la determinació de les institucions i la gent d’aquest país.

En aquest país, hi ha hagut mobilitzacions importantíssimes en els darrers anys: les consultes locals per la independència, mobilitzacions als carrers, algunes de les quals han desbordat les capçaleres de partits polítics… i han cridat independència quan d’altres maldaven per fer cridar a favor del pacte fiscal.

En aquest país hi ha un batec que crida democràcia i que crida poder recuperar sobiranies furtades per marcs autonòmics, per constitucions reformades en ple mes d’agost i per tribunals executors de voluntats de partits.

Perquè també hi ha hagut mobilitzacions que han desbordat el sindicalisme de concertació o de claudicació, en un moment en què l’agudització de la crisi i l’empitjorament de les condicions de les classes populars, el que exigeixen és més lluita i més combativitat.

I aquí tenim l’exemple de les companyes de les càrnies, les companyes de la COS. O la lluita a les universitats, que ha estat contestada per alguns rectorats amb denúncies que poden portar a 11 anys de presó a professors, PAS i estudiants. El sindicalisme combatiu… el que és contestat, per exemple, amb la crema del cotxe del secretari general CGT.

Perquè aquest és un país que, potser no tot el que voldríem, però si molt més que molts altres, no ha parat de mobilitzar-se.

És un país que es resisteix a oblidar qui hi ha enterrats al Fossar, de la mateixa manera que és un país que no hi ha un dia que no tingui presents els morts que encara queden enterrats als vorals i a les fosses comunes –Recordem que només Cambodja té més desapareguts i morts per exhumar que l’Estat espanyol- .

És un país imperfecte, segurament, però és un país que reacciona davant el racisme, és un país que s’estima la seva escola pública i que defensa amb les dents la seva sanitat. Un país que ha defensat el territori, que ha defensat els seus rius i que ha recordat, també amb mobilitzacions importants, que ja no podem perdre ni un pam de terra, ni una gota d’aigua.

NO és el millor país del món, però hi ha molta gent que treballa i seguirà treballant perquè el país sigui millor cada dia.

I amb la gent i el país, i amb una majoria parlamentària a favor de la democràcia, hi ha condicions per celebrar un referèndum. Digueu-li com vulgueu, però digueu-li referèndum.

Nosaltres sabem que en aquest Estat Espanyol NO hi haurà via pactada per un referèndum. Per molts motius. Perquè s’ha reiterat la demanda en diferents ocasions, i s’ha negat, perquè la majoria Parlamentària del Congrés no ens reconeix la condició de nació amb capacitat per decidir, perquè autoritzar un referèndum a Catalunya, obligaria a autoritzar-lo al País Basc, i aquesta és la fi definitiva del sistema polític espanyol hereu del franquisme.

NO hi haurà via pactada, perquè de ser-hi, ja n’estaríem negociant la data de celebració.

Jxsí insisteix en la via pactada. I CSQP al-lega que se’ls hi dona la raó que fa tan temps que esgrimien.

Insistiu en la via pactada. Per nosaltres és una via inexistent. Fins i tot creiem que la majoria del país veu impossible una via pactada, perquè la majoria del país ha escoltat les declaracions dels portaveus dels partits amb majoria al Congrés. La majoria del país, la gent que espera un Referèndum per arribar a la independència, no creu en la via pactada.

Però a més, per nosaltres, la via pactada és una via que corre el risc de desactivar la fortalesa de la mobilització, corre el risc de situar l’imaginari col·lectiu en una lògica subordinada. Correm el risc d’avalar la manca de democràcia de l’Estat espanyol. I el que caldria és justament sumar gent a la denuncia de la manca de democràcia. La virtut, senyors de Junts pel Sí, no és tant sumar a representants d’altres partits en la petició d’aquest Referèndum. La virtut és sumar àmplies majories, decidides, empoderades en la demanda d’aquest Referèndum.

La virtut, doncs, és desmuntar l’excusa que han utilitzat determinades formacions polítiques per no afrontar la cruesa de la manca de profunditat democràtica de l’Estat, i sumar àmplies majories de la població en la cerca de la resolució al conflicte polític, democràtic, vigent a l’Estat espanyol.

La via pactada és cosa vostra. En aquest camí, en el del pacte i la subordinació, no ens trobareu. Nosaltres mentrestant, mantindrem el tensor de la determinació i anirem posant efectius a la trinxera de la democràcia, que és la de la unilateralitat.

La CUP-CC vam demanar posar el Referèndum com a instrument democràtic de culminació de la legislatura el passat mes de juny. I parlem de referèndum. I no hi ha substitutiu del Referèndum d’autodeterminació: ni procés participatiu, ni consulta popular, ni noves eleccions plebiscitàries, ni eleccions constituents. Ja ho va dir vostè mateix ahir; o referèndum, o referèndum.

Algunes veus han entès que el referèndum era una exigència de la CUP-CC.

Però situem les coses al seu al lloc on corresponen per la seva transcendència. El Referèndum no és cap exigència partidista. El Referèndum és la via per a dirimir de forma democràtica el conflicte amb l’Estat espanyol. El Referèndum és donar a la gent d’aquest país la possibilitat d’expressar-se en el marc d’una pregunta binària.Vol que Catalunya esdevingui una república independent? Sí o no.

En la història dels països i de les nacions, els referèndums d’autodeterminació, o no arriben mai, o quan arriben, son una fita històrica.

I el Referèndum ha de ser el vector polític principal, el motor de mobilització i el carril central de la determinació de les institucions a partir d’avui mateix.

Un referèndum que ha de tenir totes les garanties; i una fase participativa del procés constituent que ha de tenir els mitjans necessaris per poder fer front al boicot de l’estat, i que faciliti els instruments de participació popular òptims per posar les bases de la República. Una fase participativa del procés, que es convertirà, amb tota seguretat, amb la millor campanya pel sí a la independència perquè posarà en evidència que obrim la possibilitat de decidir-ho tot. En el marc de l’Estat, en canvi, no hi ha marge per a decidir res.

Senyor Puigdemont;

Hem admès votar favorablement a la QdC, justament el dia en què vostè, ha defensat la via del pacte amb l’Estat, via que tothom sap, vostè el primer, i els senyors de Madrid alhora, que no té recorregut; i hem admès votar favorablement perquè cercarem totes les garanties per tal que si aquesta via no tira endavant, vostè, i el govern que vostè presideix, tirarà endavant i organitzarà un referèndum d’autodeterminació, fins a les seves últimes conseqüències.

Hem admès votar-hi favorablement, no tant perquè fins ara haguem vist que es treballava en la direcció necessària per assolir la independència, sinó perquè hem vist que ara situa l’eix principal de la seva acció política en allò que ha de dirimir de forma definitiva el conflicte que tenim amb l’estat.

I nosaltres, ja ho sap, estem disposades a la unilateralitat i la desobediència. Això vol dir que esperem que faci el que calgui per fer el referèndum, fins les darreres conseqüències. I estarem atentes i vigilants fins que no es celebri. De la mateixa manera que treballarem amb qui calgui per fer-lo. Exigirem compliment sense repòs. Perquè treballarem pel Referèndum sense repòs nosaltres també.

En el proper debat de política general, per tant, caldrà fixar una data pel referèndum d’ autodeterminació, començar a plantejar-ne l’operatives i els mecanismes legals i executius sobre el que sustentar-lo.

Hem admès votar favorablement la confiança. Perquè la confiança no és un acte de fe, la confiança, com han dit vostès mateixos no es vota, i menys encara dues vegades seguides; la confiança, en el context d’un poble al qual se li nega el dret a decidir, només es pot basar en fets, només es pot basar justament en la determinació a exercir el dret a l’autodeterminació, independentment del que facin justament aquells que li neguen aquests drets.

I anant un moment a aquells que ens neguen els drets, i en referència al que vostè feia al·lusió ahir.

La debilitat de l’Estat no és que no hagi conformat Govern en tot aquest temps, o que tingui un govern en funcions des de fa 9 mesos. La debilitat de l’Estat és que no té cap mena de proposta de resolució als dos problemes principals que té des de la transició; el conflicte democràtic amb les seves nacions i el sistema econòmic que ha propiciat que sigui un estat amb els índex de desigualtat més alts d’Europa, amb totes les rèpliques que això té a nivell material i a nivell ètic i moral.

I d’altra banda, cal recordar que l’Estat, no és qui el governa, no és l’executiu…. no és exactament això. L’Estat és l’exèrcit, l’alta magistratura, el poder judicial i l’entramat empresarial de l’Íbex 35 que compra voluntats, que construeix portes giratòries i que juga amb deslocalitzacions i frau fiscals. L’Estat en son les seves clavegueres. I avui, més que ahir, el bipartidisme ha fet el búnquer més fort.

Els artífexs del búnquer del 78 són els mateixos que el del bunquer actual.

Als representants del búnquer, no tenim res a dir-los. Conflicte o conflicte. Diuen. Fracàs o fracàs. Res a dir-vos.

Però a les esquerres i als demòcrates sí. I sabem que sou majoria les que veieu de forma clara que en aquest Estat no hi ha marge. I necessitem que representeu els valors que us son fundacionals. Això és tenir present que cal passar de la retòrica als fets. I que cal que hi sigueu per guanyar el dret a la democràcia. Us volem del costat de la democràcia i no de la seva negació per part de l’Estat.

Nosaltres volem i creiem que us hem de demanar determinació. I fer que tothom doni la seva veu, és el moment que parli la gent i deixem de parlar nosaltres. Això és el Referèndum d’autodeterminació. La clau, que obre tots els panys.

Vostè deia ahir que a cada bloqueig de l’estat, cal una resposta catalana.

Nosaltres diem, que a cada bloqueig de l’estat, una resposta democràtica. I això era, justament, la declaració del 9N. La que ja preveia els cops de l’estat, i justament, la que reclamava, no posar-nos a la trinxera del cop d’estat judicial, sinó treballar per bastir una trinxera de democràcia.

Aquella declaració del 9N forma part, segueix formant part de la cadena de confiances que vostès volen bastir.

I és que ahir mateix vostè deia, que un dels seus principals compromisos és complir amb els mandats del Parlament.

Sense complir allò que s’aprova, tampoc es pot governar bé. I és per això que en el camí cap al Referèndum, farem bé de complir allò que vam aprovar 72 diputades. I per tant, quan el TC suspengui la llei d’habitatge; resposta catalana, més drets habitacionals i cap desnonament. Quan l’Estat negui la operativa per acollir persones en cerca de refugi, resposta catalana en l’acollida de refugiades. Quan el PP denunciï persones per cremar de forma simbòlica constitucions, resposta catalana; cap mosso fent investigacions d’ofici.

Perquè trampejant la prohibició de lleis injustes, trampejant els requeriments que han fet als electes d’aquest país, que han estat investigats i encausats només per haver aprovat mocions de suport a les declaracions del 9N als seus plenaris, no creiem que arribem massa lluny. Trampejant elegantment fins a la desobediència final?

Confiem en la gent que no ha volgut ser còmplice de l’Audiència Nacional, confiem en la gent que ja està treballant per un procés constituent. Confiem en les que faran tot allò que sàpiguen i puguin perquè la República no es dissenyi en cap despatx. Es farà al carrer i entre totes. Amb les tradicionalment excloses de les preses de decisió importants.

Confiem que aquest país, si se’l crida a un procés constituent popular i des de baix, sabrà sentar les bases d’una constitució que miri a l’esquerra i a la dignitat.

Confiem en les que no prioritzen interessos particulars, ni de partit, ni somien en poltrones. Confiem en les utòpiques. En les que mai obriran titulars ni seran entrevistades a cap mitjà, però tenen com a motor de la seva quotidianitat la defensa dels drets dels més febles.

Confieu en les que han perdut ulls o en les que encara senten el dolor dels cops de porra perquè ha sortit al carrer en dies de vaga general. En defensa de totes.

Perquè potser creix el PIB, i potser ha crescut en cinc trimestres consecutius, però també creixen les sol·licituds de beques menjador. Creix la desigualtat en aquest país. I la democràcia es construeix a les urnes, però també a les cases, a les escoles i als hospitals. I els serveis públics, de titularitat i provisió públiques son indispensables perquè puguem establir les bases d’una República que sigui digna dels que ens van precedir en la lluita per la II República, també a casa nostra.

I emplacem a la resta del món a assistir com en la vella Europa hi ha valors que no son el nihilisme, ni la desesperació, ni el racisme ni la xenofòbia, ni la por a les alternatives.

Emplacem al moviment popular partidari de la democràcia a treballar pel Referèndum, i emplacem al moviment independentista a treballar pel Si al Referèndum. El poble mobilitzat és la única garantia que tenim.

Emplacem al conjunt d’actors polítics i socials dels Països Catalans compromesos amb la democràcia a defensar el dret a l’autodeterminació. Perquè el que avui és una demanda majoritària en aquesta part del país, demà ho ha de poder ser també al conjunt dels Països Catalans.

Emplacem al conjunt del moviment internacionalista a que s’expressi en clau solidaria, a que recolzin el nostre treball per obrir espais de llibertat a una UE fortalesa i negadora de llibertats. Que la nostra llibertat, serà també la seva.

Que a la Riba de la Mediterrània, en aquest racó dels Països Catalans, hi ha un batec que porta el nom de Referèndum, República i Independència per canviar-ho tot.

Que a la Riba de la Mediterrània, en aquest racó dels Països Catalans, la confiança està en la seva gent.

Anna Gabriel, diputada de la CUP-Crida Constituent